Què serà dels nostres tuits quan hàgim mort? Què passarà amb el contingut dels nostres blogs? I amb els missatges, els posts, les descàrregues personalitzades, les proclames i les confessions que hàgim penjat als nostres comptes de les xarxes socials...

Des de la recepta secreta de cuina fins a la piulada d'un cop de geni nerviós, les pàgines d'Internet són plenes de bocins de vida personal i transferible fins allà on hem determinat. Què passarà amb aquest material vital el dia que faltem? Qui l'administrarà? Qui en podrà decidir la perpetuïtat o la destrucció?

De mena, l'accés a aquests portals es fa talment com quan s'accedeix al compte bancari, amb una clau que tan sols coneix el titular. Quan es tracta de diners, és habitual que algú de confiança, de la família, comparteixi aquest codi: al capdavall, només et poden prendre els cèntims. Però quan la matèria reservada són idees, sentiments, pensaments sobtats, superficials o profunds, primitius o educats, la confidencialitat n'ha de preservar l'autoria. Vet aquí la importància de no deixar mai una pantalla encesa amb el compte obert: hom podria suplantar-nos la personalitat, fer-nos dir allò que no pensem, negar allò que creiem, situar-nos en un lloc o amb algú amb qui mai no hem estat... Per això, és probable que les claus que obren el pany de la nostra vida de cibernauta se'n vagin amb el nostre cos quan la parca se'ns l'endugui al forat.

Divendres d'aquesta setmana va morir un amic després d'un fatal accident, esdevingut dimecres. Vaig conèixer el trist desenllaç a través de Twitter. Vaig cercar el seu compte personal... i allà estava, viu, present, amb el darrer missatge encara calent, escrit poc abans de precipitar-se. Era això, l'eternitat?