Quan comença l'any hi ha molta gent que té la necessitat de fer-se bons propòsits. La majoria de bons propòsits ja hauran fracassat avui mateix. En 5 dies haurem claudicat i començarem a ajornar tot allò que dèiem que faríem per tal de conservar més temps la pròpia carrosseria o per maquillar els defectes de fabricació que tots portem incorporats. I és que les persones, amb un peu a les vinyes de la terra i l'altre als horts del cel, tenim una certa tendència a fantasiejar, especialment quan pensem en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats.
Abans se'n deia realitzar-se. Realitzar-se consistia a tenir una habilitat especial: guanyar-se les garrofes fent el que a un li agrada. Realitzar-se no seria cap verb rellevant ni tampoc un repte a considerar si la majoria sabéssim què ens agrada fer. La realitat diu que hi ha molta gent que no ho sap. Tal i com estan les coses potser ja va bé. Al capdavall, encara gràcies si treballem. Però encara hi ha un altre inconvenient: hi ha molta gent que es pensa que està dotada per a una vida tan alta que passa els dies buscant escales per pujar-hi.
Cada cop trobo més persones que diuen que volen ser bohèmies. Les definicions del diccionari fan referència a la vida errant i miserable d'artistes i homes de lletres. D'això ja tenim més possibilitats de ser-ne, tot i que els que em diuen que aspiren a aquesta vida no semblen disposats a grans sacrificis. Curiosament la vida bohèmia ha passat de ser una conseqüència a ser un objectiu. Jo d'això no en sé gaire, només miro. Però hi ha la possibilitat que ens anés una mica millor si afluixéssim els extrems: ni massa ego, ni massa humilitat. Saber estar, més o menys, amb tot això que tenim, sabent, això sí, que mai no ho tindrem tot.
