Tots els béns que heretem dels nostres ascendents són allò que anomenem "patrimoni". Pot ser una herència potent en forma d'immobles i actius financers o ínfima: una fotografia, una calaixera, un rellotge o una postal. A vegades ni tan sols això, hi ha gent que simplement s'acontenta amb el record nebulós d'una cara o el vague ressò d'una veu vora el bressol.
La gran majoria dels que, com jo, anem barquejant en aquest mar en crisi, probablement deixarem pocs béns materials als nostres hereus: algun pis per acabar de pagar, un cotxe atrotinat i un munt de llibres encara per llegir, que no tindran ja ni el valor del paper en què estan impresos.
Però també hi ha un altre patrimoni, comú, el que rebem tots plegats de les generacions que ens precedeixen i que passem després, modificat, a les generacions següents. Tradicions, costums, art, llenguatge, entorn, paisatge i, també, memòria.
Aquesta memòria són records, presències en la ment de les persones, coses del passat que romanen vives en el temps, gràcies a la voluntat conscient o inconscient d'un col·lectiu.
Generalment ens veiem obligats a mantenir aquests records, però a vegades també és responsabilitat d'una generació concreta intentar modificar-los, encaminar-los cap al futur sense que s'enroquin en capteniments absurds, fruit moltes vegades de silencis obligats o d'opinions esbiaixades per una determinada manera de pensar autoimposada.
La memòria també pesa i la podem llegar hipotecada com el pis, o atrotinada com el cotxe.
