Cadascú és d'una generació i tots els que en formem part compartim un bon grapat d'experiències. Els que tenim fills decidim explicar-los, o no, tota una sèrie de coses, aquesta mena de brúixola d'anar pel món que hem anat confegint, igual com van fer els pares i els avis i etc. quan érem petits. Hi ha tot de coneixements que, potser, no transmetrem. Sovint per oblit, o perquè, pensem, ja no farà falta, o perquè ens sembla que ja no estaran de moda. Els temps canvien. Així, oblidem unes coses i n'aprenem d'altres. Un mecanisme que ho va capgirant tot. De vegades positivament, però no sempre, perquè just quan pensem que ho tenim tot controlat, un fet casual o una dinàmica que es movia en silenci pot capgirar la nostra vida i allò que semblava inútil passa a ser imprescindible.
Joan Miquel Touron, el llibreter de Perpinyà, en una entrevista que li fa Xavier Cortadellas a la Revista de Girona, explica que la generació dels seus pares parlaven català entre ells i amb els avis, però que van decidir parlar francès als fills. I els fills van créixer sentint el català com una música de fons que no era per ells. De poc va anar que no es perdés la llengua. En una sola generació. Tinc un familiar que viu a Belgrad des de fa uns mesos. L'altre dia em comentava que a molts d'aquells que en dèiem països de l'Est la iniciativa personal ha desaparegut. La gent ja no és inquieta, ni té empenta. No salivegen pensant a moure's per tirar endavant, a muntar negocis ni fer empreses. Que predominen els que esperen, vaja. Unes dècades de comunisme i vet aquí el resultat. El mateix ens podria passar a nosaltres. Si més no, la crisi ha posat de moda els emprenedors. Esperem que els avis i els pares no deixin d'explicar com s'ho van fer per sortir-se'n.
