Tampoc. Aquest cop, tampoc. Hem tingut una desena oportunitat i ara, quan gairebé ja no queda temps, sabem del cert que aquesta vegada tampoc serà possible. La desena legislatura del Parlament de Catalunya es tancarà sense que hi hagi hagut acord per elaborar una llei electoral pròpia. I això que aquest cop gairebé tot anava de cara. De fet, el desplegament d'una legislació electoral catalana, que continua sent un mandant estatutari, formava part del pacte d'estabilitat que van signar Convergència i Unió (que llavors encara anaven plegats) i Esquerra Republicana de Catalunya. Mai els dos principals grups de la cambra s'havien conjurat a tirar endavant la llei electoral i en cap altra ocasió hi havia hagut entre els dos prou interessos coincidents aparents com per fer-ho possible. Però amb tot plegat no n'hi ha hagut prou. El tema es va anar deixant per última hora i al final, com era de preveure, han pesat més les qüestions sobre les quals no hi ha hagut consensos: circumscripcions, tipus d'escrutini, llistes totalment obertes o no, etc. Ser l'única Comunitat Autònoma que no té una llei electoral pròpia pot ser més o menys important, i de fet algú n'ha tret prou rendiment durant tots aquest anys, però de ben segur que té un gran valor simbòlic. Cal tenir present que per redactar i aprovar aquest text no cal res més que saber el que es vol, tenir clar a què s'està disposat a renunciar, està obert a modificar-ho en l'àmbit de la negociació, voluntat d'arribar a acords i capacitat de fer-ho. Hauria estat una bona demostració que som capaços de resoldre, i de fer-ho bé, les coses que estan exclusivament a les nostres mans.
