D'entrada hi ha unes ?quantes coses en el paisatge d'estiu que són impossibles de començar a esbossar en el dibuix: el cant incessant de les cigales, la bonior dels insectes voladors i dels ocells que els persegueixen, les olors enceses que es coven a les vores dels camins i la llum excessiva que esborra totes les línies.

Els paisatges d'estiu no tenen un fons ni una forma completament definits. La perspectiva es fon en el punt de contacte del sol amb l'atmosfera i els núvols desapareixen espaordits. Les figures humanes s'amaguen en els racons ombrívols o bé passen sense deixar traça, sota el raig d'escalfor que tot ho inunda.

L'horitzó és una línia discontínua i erràtica, tallada aquí i allà per esquitxos de llum i d'eternitat. El meu record del paisatge estival és un apunt del natural, però amb un biaix abstracte, els colors es barregen i els volums es dissolen en formes toves, que es dobleguen sobre elles mateixes. Només els grans artistes del tombant de segle -del XIX al XX- van ser capaços de reproduir gràficament l'esperit dels estius del nostre país en els seus quadres, potser perquè van comprendre que tan important és el que es diu com el que es calla, el que es pinta com el que es deixa de pintar.

L'estiu és una llarga absència, inundada de calor i de color, l'estiu s'expressa a través de la transpiració i de la transmutació, del tacte i de l'oïda, del somni i el pensament, i només acaba del tot quan es carrega d'il·lusions i esperances, i els núvols descarreguen grans gotes de pluja sobre els camps de rostoll, per tornar a donar forma al món.