L'estiu ofereix imatges atzaroses i definitivament gore respecte a les "corridas" i les festes amb toros. Allò que sorprèn és la naturalitat amb què s'accepta la tortura -telenotícies, diaris, públic-, la mort violenta i els ferits en aquest àmbit. Esglaia la ràbia de l'apedregament contra els antitaurins al Toro de la Vega -una noia sagnant-. Imatge dolorosa que reflecteix l'Espanya que manté costums bàrbares -goig de sàdics-. Un dels aspectes que sorprèn més és la reivindicació del toreig com a art, en cap imatge, quan el toro es defensa i es treu de sobre l'amenaça d'un torero o d'una persona, no hi ha bellesa, hi ha porca misèria. La gent perd la vida d'una de les maneres més idiotes que es coneixen: tocant els pebrots als toros. És trist però no és un accident, és estultícia. Quan imagines la família a l'enterrament, tot plegat encara és més tortuós. Matar no és cultura. La repetició d'un fet inhumà, tampoc. Els espontanis antitaurins que salten al "ruedo" són estomacats pels "subalternos" i els "monosabios", el torero, aguanta serè amb el "traje de luces" -té qui fa la feina bruta. Qui pinta la tortura, el mal o la bogeria amb talent, ho converteix en art, cosa que no fa qui elimina la vida en públic mitjançant la tortura. Manolete no era un artista, Picasso sí quan interpretava la tauromàquia. Un artista mai pot ser algú que clava espases al llom d'un animal i sota el bruel selvàtic d'un "respetable" àvid de sang. Suposo que és "diestro" qui fa anar la pica, la capa, les banderilles, l'espasa i el "descabello" d'una manera correcta a l'hora de matar. És un culte caspós i ple de mantellines, a la pitjor mort dels toros i de les persones.
