Demà està previst que el president de la Generalitat, Artur Mas, declari davant del jutge en relació amb la querella presentada arran de la consulta del 9 de novembre, aviat farà un any. Ahir ja van passar per la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la llavors vicepresidenta del govern, Joana Ortega, i la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Tot aquest afer té un vessant legal i un de polític, però superposats l'un i l'altre construeixen un gran nyap fruit de les imatges distorsionades de les realitats reflectides davant de dos miralls forçats. Si mirem tot aquest afer amb perspectiva, resulta tota una paradoxa que Artur Mas hagi presumit primer d'haver complert una promesa convocant el 9-N i que ara utilitzi com a argument de defensa que no va ser el govern l'encarregat de portar-lo a terme. Igualment és gairebé incomprensible que els que podien haver fet alguna cosa per evitar la convocatòria de la consulta, el Govern i la judicatura, no van fer res en el seu moment i davant l'evidència que van actuar tard i malament, segons el seu criteri i en defensa dels seus interessos, s'han vist impulsats a reaccionar amb una gesticulació excessiva i per una via inadequada. Resulta una evidència que uns van ser els responsables i els altres els còmplices necessaris, i que res no hagués passat després si els resultats de la consulta no els hagués comunicat el mateix govern de la Generalitat com un aval per convocar una eleccions amb caràcter plebiscitari. Ningú vol fer cap pas enrere, perquè consideren que s'interpretaria com un gest de debilitat. I això serà així mentre creguin que els surt més a compte passar per ineficaços que per dèbils.
