En molts indrets del nostre país, al nord i al sud de la ratlla pirinenca i quan ja s'esgoten els darrers dies d'octubre, el paisatge típicament tardoral és el de la vinya que s'escampa per les feixes i a la vora dels camins. Els pàmpols, gairebé sense adonar-nos-en, han anat passant del verd brillant dels dies de la verema al groc cadmi, i després cap a un vermell rovellat, que es confon sovint amb el color dels capvespres que auguren dies de pluja i fred.
Més enllà dels murs de paret seca dels camps i en els carrers dels pobles vinaters, entre els cellers de les cooperatives i els forns de les fleques, floten les sentors del vi novell i del pa dels diumenges, i els gats mandrosos dormen encara sota un sol que lluu només a hores convingudes.
Cató el Vell, que va viure un temps en el campament militar d'Empúries, deia que la vinya és el bé més preciós de la terra, potser per aquesta raó els legionaris romans que es van instal·lar després en terres empordaneses van començar a conrear unes vinyes que, des d'aleshores, han quedat incrustades completament en aquest paisatge.
La cultura del vi és part essencial de la nostra manera de veure el món, va sobreviure com va poder a la destrucció que va provocar la fil·loxera fa més d'un segle i segurament sobreviurà a les recomanacions de l'OMS.
La vinya i la terra es confonen amb els colors de la tardor, que són els colors de la vida i del vi. Els francesos, que en saben molt d'això, diuen que en el vi se sent el gust de la terra, d'una terra que, com el vi, és la superfície de tots els secrets.
