Camins aspres

20.02.2016 | 00:00
Camins aspres

De petits ens delim per ser exactament igual que els altres. Voldríem una mare perfecta, un pare impecable, uns avis de conte, una fada al capçal del llit i nosaltres, meravellosos éssers purs encarnant les bondats de la terra. Il·lusions de la infància necessàries per fer-se grans. Sobretot, que res no es mogui, que la vida no s'esqueixi. Ni ens esqueixi. Volem ser com ens sembla que són els altres: Iguals. Exactes. Un més del ramat. Camins plans. Després, però, uns quants adolescents comencen a voler just el contrari. Defugir el ramat, destacar, agafar un camí propi. Diferenciar-se de tots aquells a qui es volien assemblar quan eren uns marrecs. Per què? Deu haver-hi moltes raons. El mirall de la perfecció s'esquerda. També el de la innocència. El terra es mou, de vegades fins i tot fuig dessota els peus. Tot trontolla. Es fan grans. Quin moment tan terriblement delicat! Pot passar el millor i pot passar també el pitjor. Depèn de moltes coses que no controlem. Les asprors els criden. Potser pensen que els camins plans els rebutgen. Potser ja no els satisfan. En volen més.
Roger Mas, que fa temps que tria versos de Verdaguer per construir cançons-monument, ho deia l'altre dia a l'Auditori. Verdaguer volia posar-nos en guàrdia contra el pecat, però per la manera com ho explica, aconsegueix que ens enlluernin. Verdaguer no va triar els camins plans, ni els ha triat en Roger Mas, ni en general els tria ningú que tingui coses a dir. Als marges hi fa un fred que pela. Però és des dels marges que es poden dir coses interessants. Sense asprors la vida només és una caricatura. I els adolescents dels marges? Que sàpiguen que no són els primers. I millor si hi ha algú que els ofereix una mà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema