viatjar en tren per aquest país és com anar per una claveguera, una mena de conducte semitransparent que ens permet veure més enllà. Podem contemplar en la llunyania les muntanyes i els prats, les poblacions i les masies, els núvols que conformen panorames variables i acolorits i, fins i tot, el mar amb tota la seva exuberant bellesa. Però, en primer pla hem de contemplar forçosament la voravia ferroviària coberta d'immundícia.
Aquest espai que a vegades són només uns metres i altres una mica més és com una mena de terra de ningú, un espai abandonat a l'enemic. L'empresa espanyola que ho gestiona no se'n preocupa ni se'n preocuparà, perquè la cultura empresarial d'Adif beu d'on beu i el seu respecte per aquest país és el que és.
Però nosaltres mentrestant hem de suportar aquest càstig visual, constant i diari. Marges carregats de brutícia, derelictes d'un costat i de l'altre, vegetació que ha crescut en els racons més improbables i murs grisos, esquerdats i bruts. No podem fer res per trencar aquesta dinàmica? Les brigades municipals corresponents no poden entrar en aquests espais i civilitzar-los?
Si realment volem, ens podem independitzar d'Adif i de Renfe ara mateix, només és qüestió de voluntat. Tenim tota la força moral per fer-ho, els trens i les vies els tenim pagats, ben pagats i amortitzats, i ningú ens pot obligar pels segles dels segles a contemplar contínuament aquesta mena d'estepa franquista, una claveguera a cel obert exposada davant dels nostres ulls només per humiliar-nos.
