Passejant l'altre dia per una llibreria vaig descobrir la moda «paleo». És clar, no em vaig resistir a consultar algun dels títols que dissertaven sobre els principis d'aquest fenomen que proposa tornar a l'estil de vida dels nostres ancestres prehumans homínids que van viure fa milers d'anys. La idea primordial que defensa és la bondat de l'estil de vida de dones i homes que van poblar el planeta terra fa dos milions d'anys. Inaudit. Aquelles condicions de vida tan inhòspites, per les quals els homes alimentaven el grup amb allò que caçaven i les baies que collien, mentre que les dones tenien cura de la mainada i buscaven la llenya per fer el foc, són un model a seguir. Quan s'especula que l'esperança de vida dels nostres antics avantpassats no sobrepassava els 40 anys, aquest model de vida propugna tornar a les cavernes per millorar i dilatar la nostra existència. Una contradicció que no sembla motiu suficient per fer dubtar els seus adeptes, que cada cop sumen més. Alguns fonaments de la paleodieta òbviament són d'aplicació obligada com són totes les pràctiques i ingredients de la dieta mediterrània, però l'exclusió radical d'altres nutrients que avui es consideren essencials per al desenvolupament sa d'un cos posa en qüestió aquest estil prehistòric de supervivència. El manual determina seguir un «entrenament paleo», que bàsicament consisteix en aixecar troncs o roques, emulant els entrebancs que havien de sortejar els nostres ascendents al dia a dia però que per sort ja fa temps no ens cal. Reproduir les situacions inhumanes de vida del passat no eliminarà les aberracions que el progrés ens ha portat irremeiablement.
