Potser d´un temps ençà el Nadal és sobretot els regals que ens fem, però no fa gaire encara el més important d´aquestes festes era la família. El Nadal queda arrapat als sentiments de la infància, que és quan vivíem aquestes coses per primera vegada, amb més intensitat. Temps de compartir taula amb els avis, els pares, els oncles i les tietes, els cosins i els germans. Temps a venir la família, que va creixent per les branques, també es va aprimant. Aquells a qui considerem «els nostres» solen ser els dels primers canalons i els de les primeres neules. Després alguns es fan vells. Altres se´n van anant. I ens toca assumir la direcció d´una festa que, fins fa dos dies, vivíem des de l´altra banda de la barrera.
Fa poc, llegint Josep Pla, vaig topar amb un fragment en què l´escriptor provava d´explicar la família Savalls, la del general carlí, naturalment. Hi diu Pla: «Es tracta d´una família de pagesos antiga, que visqué durant moltes generacions d´una manera obscura; amb la mateixa cosa, admirable, dels arbres innominats, i que tot d´un plegat, produeix un llampec enlluernador, fenomenal. Després, aquest llampec s´apaga lentament, i la família torna a l´obscuritat multisecular».
Ara vivim cofats d´ego. Veure´s com una branca, com una fulla o com un rebroll d´un arbre que creix, no amb la lògica de la fulla, ni de la branca, ni del rebroll, sinó amb la lògica de l´arbre enter, ho capgira tot una mica. No som tan únics, ni tan originals. Venim amb una herència feta de virtuts i de defectes. Una baula d´una cadena. De tant en tant la família pot fer un llampec enlluernador. O no. Però això no té gaire importància. En tot cas, molt bones festes.
