Ordesa , de Manuel Vilas, relata la vida de l'autor en la seva hora més baixa, la de la seva dependència a l'alcohol i el seu divorci, i aconsegueix una novel·la en primera persona tan captivadora com visceral i profunda.

«Hi ha un moment en què has de triar entre seguir bevent o seguir vivint. Una mena d'elecció ortogràfica, o et quedes amb les bes o amb les ves», diu Manuel Vilas en un dels capítols d' Ordesa, referint-se a la seva addicció a l'alcohol. L'autor tria viure o, millor dit, tornar a viure: reinventar-se, fer-se de nou des d'una nova coordenada de si mateix, la qual troba en el passat, en la vida pròpia i en la dels seus pares. Des d'allà buscarà projectar-se cap al futur, reconstruir els desitjos, desarmar els somnis.

Perquè, en tot el llibre, per tornar a viure Vilas mor una mica. O mor molt. O reviu. Cada pàgina és un pols per la supervivència, un crit ofegat des del no-sentit de totes les coses. I en aquesta convivència amb la mort, com temible adversària que és, viu amb els seus pares desapareguts, amb el seu matrimoni fet miques, amb qui era ell mateix, a la data absent.

Per tot això, Ordesa és una lectura captivadora. És una invitació a la recerca de les arrels de l'autor i de les nostres pròpies arrels. Vilas se sincera, s'humilia, es torna tot l'humà possible per a explicar, des d'aquell fons, la seva pròpia vida. Ordesa és aquell paisatge de muntanya a on viatjava amb els seus pares i on ara arriba sol. Cims rocosos que faran de trampolí per llançar-se, sobre les ales d'una literatura visceral, a volar en ala delta sobre els pesars moderns del món.

A qui asseguri que la literatura de la bona no ven, que la qualitat va en un segon pla, està molt equivocat. No hi ha millor prova que Ordesa, d'una qualitat enlluernadora, d'un pensament profund, ambigu, ambivalent, que oscil·la com un pèndol entre la vida i la mort. Llibre que va per la seva vuitena edició i que ha guanyat lectors a tot Espanya que, només guiats pel boca a boca, es fan amb aquesta estupenda novel·la/ biografia /confessió.

No per això és un llibre mancat d'humor, tot i que és un humor tragicòmic, el que acompanya escenes on la paròdia és la seva pròpia existència. Com la del protagonista demanant una hipoteca, emborratxant-se després i caient desmaiat molt a prop del banc, més preocupat per la hipoteca que per la seva salut.

Ordesa és actual. Tan contemporani com les famílies per mòduls com aquell desencís que respira tota la seva escriptura. Per això fa focus en la monarquia. Vilas explica l'escena del lliurament del premi Cervantes a un escriptor de renom. Descriu el rei d'una manera sorprenent, i amb ell tot el sistema polític actual. La reina, com aquella dona la consciència i meta final de les que giren entorn que ningú li podrà objectar res. Al rei emèrit, «un dels pocs éssers humans que pot dialogar al costat de les imatges, pintades pels grans, dels seus rebesavis», com a rei que ha perdut el regne. I al poble, els seus súbdits, per a qui el passat és una creu i el present una altra creu més confusa.

Llicenciat en Filologia Hispànica, Manuel Vilas va exercir més de vint anys com a professor de secundària. Considerat com un dels grans poetes espanyols de la seva generació, el seu estil s'integra amb naturalitat el discurs realista amb les imatges visionàries. Com a narrador ha desenvolupat una important tasca crítica de la cultura, i en les seves obres abunda la paròdia, els mites del pop i la reflexió sobre el capitalisme. Va néixer l'any 1962 a Osca i ha col·laborat en mitjans com El Mundo, l' ABC o revistes literàries.