La crida «basada en fets reals» sempre ha fet mitja por, perquè tradicionalment s'havia associat a pel·lícules que renunciaven a una dramatúrgia més elaborada per fer justícia a la veracitat dels esdeveniments, i això no és sempre necessàriament positiu. No és el cas de la magnífica La excavación, pel·lícula que ha estrenat Netflix i és un model de com servir-se d'uns fets documentats per construir un discurs molt emotiu sobre el llegat, la percepció del temps i la necessitat de protegir els patrimonis, tant històrics com sentimentals. La protagonista, Edith Pretty, és una jove vídua que viu en una zona rural anglesa el 1938, a les portes de la Segona Guerra Mundial. Convençuda que al seu terreny s'hi amaguen restes arqueològiques de gran valor, contracta el veterà excavador Basil Brown, que comença a fer prospeccions a la zona. Efectivament, apareix una embarcació antiga que posa al descobert tota una era de la Història del seu país. Pretty, que està molt malalta i pateix pel futur del seu fill preadolescent, haurà de decidir a qui deixa com a responsable de la troballa, però una cosa sí que la té molt clara: vol que tant el seu nom com el de Basil estiguin vinculats per sempre més a la museïtzació de les restes.

Rodada amb un estil molt sobri que prefereix sempre tenir més atenció al detall que no als subratllats dramàtics de la història, La excavación destaca per la seva capacitat de construir personatges molt creïbles que generen una empatia immediata. Les seves tensions sentimentals són l'eix de la narració, que transcorre en una atmosfera molt hipnòtica que no està exempta de moments molt emocionants, especialment al seu tercer acte.

Un dels aspectes fonamentals de la pel·lícula és l'excel·lent direcció de Simon Stone, que fa uns anys ja va sorprendre amb molt notable The Daughter, i també les interpretacions de Ralph Fiennes i Carey Mulligan. D'ell ja estem acostumats a veure papers enlluernadors que revaliden el seu immens talent, però pel que fa a ella poques vegades se l'ha vist tan bé com aquí i demostra que ha superat alguns tics dramàtics dels seus inicis. El planter de secundaris inclou Lily James (que també està fantàstica, però la seva història és potser la menys rodona de la funció), Johnny Flynn, Ben Chaplin, Ken Stott, Monica Dolan, Arsher Ali, Joe Hurst, Paul O'Kelly. És una llàstima que la situació sigui la que és, perquè en condicions normals aquest film hauria estat un èxit a les sales de cinema i s'hauria convertit en un d'aquells que acaba aspirant a tots els premis.