Fins no fa gaire, el taller de l’artista (i, òbviament, el de tots els artesans) era allò que entenem per rebotiga, és a dir, la part menys visible (o directament oculta) d’un biòtop on la creació, l’exhibició i la venta convivien en imperfecta harmonia. Després irrompria el model burgès de galeria autònoma i la idea romàntica d’un estudi desvinculat de les vicissituds del món: l’asèpsia del mercat i l’aïllament dels creadors accentuaria, lentament, la lenta desafecció d’amplis sectors de la població envers unes pràctiques percebudes, amb raó o sense, com a elitistes. Per això el gest de Kim Perevalsky pot ser llegit en clau de decreixement: tornar a situar l’estudi rere el showroom i, al mateix temps, obrir aquest espai de visibilitat a peu de carrer (i no un carrer qualsevol, sinó l’artèria principal de Camprodon) és una forma de reconciliar l’art, i més concretament la pintura, amb el món.
