Els dols de la maternitat

La Irene s’acaba de separar. Té una relació tirant a tensa amb la seva exparella, es nota en les converses i fins i tot en els gestos que fan quan estan plegats. Tenen una filla petita, que està visiblement desconcertada davant la nova situació familiar. Arriba un dia que la Irene temia des que va començar tot aquest procés: el moment exacte que se separarà de la nena per primera vegada per tal que pugui passar una setmana amb el seu pare. Primer té la temptació de refugiar-se en la construcció de la seva nova vida, amb un pis on tot encara està empaquetat, però aviat s’adona que necessita una via d’escapament més efectiva. Decideix marxar al poble del Pirineu on havia anat d’adolescència per tal d’estar per ella i mirar de pensar en una altra cosa. Allà es retroba amb l’Agustí, l’home que té cura de les cases del poble, que d’alguna manera li serveix per evocar aquella Irene que ho tenia tot per fer. Però el viatge també comportarà topar de cara amb alguns aspectes no afrontats de la seva vida, abocant-la a haver d’acceptar un dolor que preferiria no haver d’assumir. A partir d’aquesta premissa, Els encantats ofereix una lúcida reflexió sobre la maternitat, la maduresa i la identitat, en un recorregut íntim ple de matisos que aconsegueix treure molta veritat de situacions molt consumistes. Una narració a foc lent que va rebre un merescut aplaudiment quan es va presentar al darrer Festival de Màlaga.

Una de les claus de la pel·lícula és la capacitat de la seva directora, Elena Trapé, per mirar a la intimitat dels seus personatges sense abusar de clixés dramàtics. Això és tant mèrit del guió, que sap explorar elements molt senzills dotant-los de molta profunditat emocional, i també de la interpretació de la gran Laia Costa, en un paper que porta constantment al seu terreny. El mèrit no és exclusivament seu: Pep Cruz, en la pell d’Agustí, treu molta punta a cadascuna de les seves aparicions (de fet, fa bona aquella màxima segons la qual un bon secundari és el que apareix poc però et recordes d’ell durant tot el metratge), i el mateix es pot dir d’Ainara Elejalde, una actriu que molt probablement acabarà donant-nos moltes més alegries.

Els encantats és, doncs, molt coherent amb l’anterior treball de la seva directora, Les distàncies, i a la vegada és un pas endavant en una trajectòria que convindrà seguir de prop. A més, pocs cineastes actuals denoten la seva habilitat per convertir el paisatge en un personatge més de la història, fins al punt que hi ha moments (com el diàleg que té lloc al cementiri) on es torna una part indispensable de l’emoció implícita en la història. El repartiment també compta amb Aina Clotet, Daniel Pérez Prada i Dèlia Brufau.