Sempre he mantingut i escrit, benvolguts lectors, en aquestes mateixes pàgines, que l'exalcalde de Figueres Santi Vila, com el profeta Elies, va tenir la gran sort de ser rescatat per un carro de foc, en aquest cas amb forma de nomenament de conseller generalici, i resultar alliberat de la molt probable puntada de peu al darrere que li tenia guardada l'electorat figuerenc, la qual va ser finalment rebuda a les darreres eleccions municipals per la seva companya Marta Felip, l' Eliseu a la comparació bíblica, a la qual va dir «Queda't aquí que el Senyor m'ha cridat a BCN» i ella, confiada, va recollir el mantell que en l'ascens li va caure al profeta, amb el qual se la reconeixia com a hereva però també significava l'acceptació de la pesada càrrega dels deutes pendents.

Sí, sí, potser els sorprendrà aquesta opinió, però em ratifico: la per mi prèviament pronosticada i recomanada majoria (les proves són a les hemeroteques, sempre he estat a favor de les majories, democràticament obtingudes i regulades, siguin del color que siguin, perquè cap governant no pugui escudar-se amb excuses i es faci completament responsable dels seus actes de govern) no va ser ben usada per Vila (o intentem ser objectius i dubtem si no va ser també culpa de la idiosincràsia rebel i indisciplinada de Figueres) i el seu descens era totalment previsible.

Ara el Senyor ens ha tornat a enviar el segrestador carro de foc en forma de decret de nomenament i ascens, de reconeixement personal al cap i a la fi, i se'ns emporta l'alcaldessa de Figueres al cel polític-administratiu però creant un atzucac no només en el mateix partit (siguin del color que siguin els partits, les crisis internes no solen ser bones per a ningú), sinó també en la vida política en general que, malgrat la nostra rebel·lia, potser no ens mereixem del tot.

Però, en fi, paciència, perquè com deia Gardel al tango, mentre «el músculo duerme, la ambición trabaja».