La historia d'aquesta tonyina és com un conte de Nadal. Va ser pel desembre de 2015 que uns pescadors que conduïen la barca Susanna en entrar a port es van adonar que els seguia una tonyina i va entrar a port amb ells. De seguida van veure que la tonyina estava ferida i desnodrida. Tenia una ferida a la galta, al costat de la boca, i això li impedia menjar, ja que no la podia obrir. També duia la primera aleta del llom escapçada.

Els pescadors li van llençar sardina a tal que menges, però ella no podia per la greu ferida a la boca. Aleshores ells, amb paciència, li van donar a la boca els peixos d'un en un, i així es va anar alimentant al llarg dels dies, fins que va poder menjar de manera bastant normal. Es va anar engreixant bastant i va quedar molt recuperada. Va estar a port quasi un mes, fins que un dia va desaparèixer mar endins.

Aquí semblava haver acabat la història, però resulta que just el cap d'un any, també a mig desembre, va aparèixer de nou a port, amb gran alegria de tots els pescadors que no van parar d'alimentar-la. Fou tota una gran festa.

Aleshores formant ja part de l'ambient familiar del port, es van proposar de posar-li un nom, i d'entre diversos es va escollir el que van proposar en Lau Llop, en Toni Aragonès i l'Albert Gil, i que va ésser el de «Trini», tot fent honor a la secretària de la confraria de pescadors, que així es diu: Trini.

El tema va saltar a la premsa i va venir gent de tot arreu a visitar-la. Fins i tot es va posar una màquina expenedora amb bosses de peix, per tal que la gent n'hi pogués donar, en comptes d'altres coses, com galetes o caramels.

Passat aquell Nadal, la tonyina va tornar a marxar i ja no la van veure més, fins just al cap d'un any pels mateixos dies. Aquí encara no acaba la història, ja que la Trini ha vingut cada any i sempre pels voltants de Nadal en aquests sis darrers anys, menys l'any passat, el 2019. I quan ja ningú creia veure-la mai més, per gran sorpresa de tothom, ara en aquests últims dies de novembre de nou ha aparegut. I ara la tenim a port tots els dies i hem de suposar que tornarà a marxar passats els dies de Nadal.

És aquesta una historia més que extraordinària, gairebé emocionant. Jo demanaria a les autoritats competents, ja sigui la Generalitat o l'Ajuntament, de fer quelcom més.

Estaria bé que perpetuéssim aquest fet a manera d'escultura al Maram, o no ho sé, quelcom que recordi aquesta història realment extraordinària.

Podria ésser a manera de subscripció popular, on cada un fes una aportació econòmica per aquest recordatori escultòric, així tothom se la sentiria seva, tal com passa ara mateix a tanta gent que la visita diàriament aquí a l'Escala.

Aquest fet és com un veritable conte de Nadal. Algun dia algú haurà d'escriure aquesta entranyable història a manera de conte per als nens i nenes, que és la forma que una història com aquesta es converteixi en llegenda, una llegenda sorgida d'un fet real al port de l'Escala.