Ara llueix decrèpit i abandonat. Rajoles trencades, afegits sense criteri, taques en la pintura i canalons a punt de caure. Molt lluny de l'època d'esplendor que va viure Can Cases a Sant Feliu Guíxols.
Aquest immoble d'estil centreeuropeu situat en un paratge idíl·lic de la Costa Brava, prop de platges de sorra gruixuda, dunes ondulades i envoltat per una densa pineda mediterrània, va servir durant la II Guerra Mundial de refugi de les Joventuts Hitlerianes. La casa, obra del famós arquitecte gironí Rafael Masó, va ser construïda entre 1914 i 1915 i es va concebre com a residència d'estiu de l'industrial Joan Casas, per estar prou allunyada del centre urbà.
La casa va ser gestionada a partir de 1941 per l'Auxili Social Alemany, la institució franquista encarregada del suport als nazis que visitaven el país. Marc Auladell, l'historiador que per primera vegada va publicar sobre aquest episodi, explica que el xalet "es va convertir en la 'Llar Alemanya' i va formar part d'una xarxa de residències, repartides per tota la geografia espanyola, de solidaritat amb el règim. D'altra banda, l'historiador Francesc Bosch explica en conversa telefònica que "la família Casas el va cedir després d'exiliar-se a Suïssa durant la Guerra Civil".
Molt s'ha parlat de la presència de nazis a Espanya sota l'auspici de la dictadura franquista. La suposada neutralitat del règim xoca amb la protecció que centenars de dirigents alemanys van gaudir a Espanya en enclavaments com Dénia, Cadis, Astúries o Madrid. És ben coneguda l'existència d'una colònia nacionalsocialista a Dénia, que ha arribat a les pantalles espanyoles recentment de la mà d'Óscar Aibar en la seva cinta 'El substitut'.
Alguns destacats nazis van poder viure plàcidament al nostre país sota el mantell protector del règim franquista. Un dels més destacats va ser Otto Skorzeny, àlies 'cara-tallada'. Un oficial de les SS recordat per heroiques gestes militars que va morir en 1975 i el funeral de les quals es va viure amb tota la normalitat a Madrid.
Però és molt menys conegut el refugi que els nazis van trobar en la Costa Brava durant la II Guerra Mundial i la seva immediata postguerra. "Amb prou feines queda documentació", confirma Auladell. I encara menys, records. Els veïns sentien les festes que es realitzaven a la casa, potser veien als joves de daurades cabelleres solaçar-se a les platges pròximes, però nuls eren els espais de convivència entre els dos mons. L'auge d'una Alemanya nazi encara triomfant i la melancolia d'una Espanya sumida en la més profunda de les misèries marcada per la postguerra es fregaven.
Els historiadors es pregunten com va aconseguir Can Cases mantenir un perfil tan baix durant els anys que va estar en funcionament. La distància entre dos mons pròxims, però que a penes es tocaven, sorprèn encara més si considerem que el xalet va rebre la visita d'importants personalitats del règim nazi. El dia de la seva inauguració com a Llar Alemanya, el 15 de juny de 1941, es va comptar amb la presència del cap del Partit Nacionalsocialista Alemany a Espanya, Hans Thomsen; el cònsol general alemany a Barcelona, Rolf Jaeger; així com autoritats locals de la Falange, oficials alemanys i joves membres de les seccions juvenils nazis.
Unes fotos, descobertes per l'arxiver Àngel Jiménez, recorden aquest esdeveniment únic. Desenes de nazis amb els seus uniformes de gala assisteixen a l'acte al costat del blau mediterrani i dels penya-segats de la Costa Brava. Les autoritats locals veuen en tota aquesta ostentació el futur ple de promeses que representen els oficials alemanys encara triomfants a Europa, en plena postguerra del racionament i l'aïllacionisme espanyol. Joves vestits amb l'uniforme recentment planxat de les joventuts nazis enarboren la creu gammada enmig dels jardins majestuosos de la mansió.
Els veïns, com de pel·lícula de Berlanga; l'alcalde franquista, els rectors de boina i llarga sotana, dones amb pentinat de diumenge i vestit de gala s'enlluernen per les parenceries germàniques i sobretot pel menjar. Abundant i sofisticada, que tan poc es veia en la vida de la localitat.
Després d'aquesta inauguració, les autoritats nazis freqüentaven la casa alemanya amb assiduïtat. L'any 1943, la Cap del Servei Exterior del Partit Nazi, Ingeborg Niekerke, i la delegada de la Secció Femenina i padrina de la Divisió Blava, la cèlebre Celia Jiménez, van gaudir del complex, segons ens descobreix Auladell. De nou, desapercebudes per a la població local. Encara que el pòsit deixat en la zona per la residència estrangera és indeleble. Per a l'escriptor Toni Sala, que s'ha inspirat en aquest episodi per a diversos articles, "aquests nazis són la irrupció personificada del dionisisme, que acabarà derrotant l'humanisme burgès anterior".
'Ricardo', el nazi de Sant Feliu
En la zona civil del cementiri de Sant Feliu de Guíxols, bastant prop de la tomba de Josep Irla, president de la Generalitat en l'exili, hi ha un nínxol del qual ningú s'ocupa des de fa dècades. Un nínxol que acull les restes mortals de Richard Schwenke, conegut en la localitat com Ricardo ‘el nazi’. Segons Bosch, aquest súbdit alemany tindria la resposta a l'aïllament d'aquesta peculiar colònia nazi.
Schwenke, vuitè fill d'una família protestant, va arribar a la ciutat el 1929 per a treballar en la puixant indústria del suro. Aviat va aprendre castellà mentre gaudia de les bondats de la vida mediterrània, molt més plàcida que la de la seva Kaiserslautern natal. S'encarregava de gestionar la demanda de taps per als vins del Rin. Durant la Guerra Civil, va desaparèixer de la localitat com molts dels estrangers residents en la zona però va tornar en 1940, ja afiliat al partit nazi.
Convertit en antena local del nacionalsocialisme alemany en la localitat, la seva connexió amb el xalet era més que coneguda i feia les tasques d'administrador. Al mateix temps, mantenia el seu treball a la fàbrica de suro Grenier. Schwenke es va convertir en el cordó umbilical de la residència amb el món. Bosch ha recopilat testimonis que resumeixen la seva tasca: "Ho cridaven (des de la residència) i ell ho solucionava tot, però mai explicava res del xalet".
Segons l'historiador, aquest personatge que lluïa la creu gammada a la solapa i la bandera nazi al balcó, que mai es va casar i que va morir sense descendència, va ser potser la peça de l'engranatge que va possibilitar l'aïllament de la residència de les joventuts hitlerianes.
La que sí que és recordada entre la gent de Sant Feliu és la directora del centre. Una dona “rossa, rabassuda i baixeta”, segons Lola, àvia de l'escriptor Toni Sala, que aleshoers regentava ‘L’Empordanesa’. Als seus 101 anys rememora com aquesta dona “xerraire” parava en el seu establiment per beure alguna cosa i malgrat no parlar ni gota d'espanyol, ni català, “no callava mai” i segons es xerrava al poble: “era per culpa del vi”.
La llista de les 106
El 19 d'agost de 1944 les tropes aliades alliberaven París. Les primeres unitats que van entrar a la capital francesa estaven formades per membres de l'Exèrcit Popular Republicà espanyol. A mitjans de setembre, la casa de la Costa Brava es converteix en residència de 106 refugiades nazi. Segons Audalell, "aquestes dones formarien part del funcionariat alemany del govern de Vichy".
Algunes estaven casades, però la majoria eren solteres. Moltes eren secretàries, altres traductores, mestres, infermeres... Les seves edats estaven compreses entre els 19 i els 61 anys, encara que la majoria eren joves. Són els detalls d'un llistat que certifica el breu pas d'aquest grup de dones per la residència. A finals de setembre, 15 d'elles van ser traslladades a l'estranger. Anotacions en llapis al marge de la llista: Cercedilla, Madrid, Barcelona... fan pensar als investigadors que van ser recol·locades en altres instal·lacions de l'Auxili Social repartides per la península.
Capitulació i tancament
Poc després, el 7 de maig de 1945, Alemanya va signar la seva capitulació. Al febrer, no obstant això, la vida a Can Cases intentava mantenir la normalitat i van publicar en la premsa local un anunci buscant una cuinera. En pocs mesos, tot va canviar. La derrota nazi en la contesa fa que l'Espanya de Franco bloquegi els béns oficials alemanys en l'Estat. Malgrat les pressions dels Aliats perquè el règim entregués als refugiats alemanys, el desallotjament de la residència va ser "precipitat, però no traumàtic", segons Audalell. La directora del centre es va mudar a Barcelona on va regentar un bar i Schwenke va seguir una vida plàcida entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols fins a la seva mort en la dècada dels 80.
