Rosa Regàs i Pagès (Barcelona, 1933) va tenir una infància marcada per la Guerra Civil. Filla de pares republicans, va viure els primers anys de vida des de l’exili francès fins que, perduda la guerra, va tornar a Barcelona sota la tutela del seu avi, un home burgès, autoritari i partidari del bàndol franquista. Regàs va créixer seguint el rol de dona que li havien ensenyat, un guió que va seguir al peu de la lletra fins que, als vint anys, va trencar els esquemes recordant allò que havia après a l’escola gràcies a un professor, Manuel Trens: «Sense llibertat econòmica no hi ha llibertat». Cinc fills i gairebé quaranta llibres més tard, l’autora reflexiona des del jardí de casa seva, amagat al mig dels camps de Llofriu, sobre la vida que ha viscut i recorda, somrient, que l’obra més bonica que mai ha construït (després dels seus fills) és Mas Gavaitx, on absolutament tot, fins i tot l’escala de caragol on es recolza per ser retratada, té una història.
Diu que tot objecte a casa seva té una història. Quina amaga aquesta escala de cargol?
Aquesta escala la vaig encarregar fer, i no la van ajustar bé. Recordo que vaig telefonar al ferreter, m’agradava molt com treballava, i li vaig dir si la podia ajustar. Em va respondre que encara havia de néixer la dona que li donés ordres. I així s’ha quedat l’escala (riu).
Com recorda la seva infància?
Ni als espanyols ni als catalans no ens agrada parlar del passat. Un dels períodes més brutals d’aquesta història és la postguerra, i sobretot passar de la República al feixisme, que va portar una gran quantitat de morts i famílies trencades. Jo ho vaig passar menys malament que la majoria perquè a mi no em va faltar res. Però la família es va quedar trencada: no podia viure amb els meus pares, que estaven a l’exili perquè eren republicans, i vivia amb els meus avis feixistes. Inicialment no ho eren, però es van posar a aquest costat, com tota la burgesia catalana.
Sembla molt dur...
No coneixia altra cosa. Em vaig separar dels meus pares als tres anys i sí que ha sigut una conseqüència tremenda. Jo era de la banda que havia perdut la guerra... Però en comptes de generar-me tristesa, em va donar una mena d’honor que encara conservo. Estic més contenta de ser de la banda perdedora que de la guanyadora.
Com va viure el fet de créixer sense tenir la mare a prop?
Érem quatre germans i ens vam convertir en una pinya. Teníem una manera de relacionar-nos i d’estimar-nos gairebé de secta. Estàvem molt units, tot i que no ens vèiem mai tots perquè els nois estaven tancats en un col·legi i les noies en un altre, a les Dominiques d’Horta. La nostra mare era tan diferent de tothom que la teníem mitificada. Semblava que no hi havia ningú al món tan bonic. La vam tenir mitificada fins que va morir, l’any 1999. Amb qui més m’entenia era amb la meva germana (Georgina Regàs), qui va morir exactament fa un mes i mig.
Una pinya fins al darrer moment...
Sí, però ella (Georgina Regàs) va marxar i jo em vaig quedar. És el cicle de la vida. Però ella i jo havíem mantingut el record i l’orgull dels germans i tinc la sensació que m’ha deixat sola. Queda un buit.
S’intueix que van tenir una relació molt important...
Sí, tota la vida. Vam estar sempre juntes. Ella també va tenir una vida professional apassionada i hem estat sempre juntes i els nostres fills també. De totes maneres, crec que els nostres fills han heretat aquesta manera de relacionar-se: tancada i propera.
Amb la seva germana va ser amb qui va compartir estada a l’internat?
Sí. Recordo que ens llevàvem a les 7. Ens fèiem el llit, ens arreglàvem i sortíem en fila cap a missa. La missa es cantava en gregorià. Era rellevant perquè la religió que vaig aprendre en aquest col·legi no era de prohibicions ni de coses concretes, era litúrgica i ho vivíem. Ho portava en Manuel Trens, un home molt intel·ligent i modern per l’època. El meu col·legi sempre havia sigut el meu refugi. Recordo que les monges ens animaven quan sortíem del tribunal de menors de veure la meva mare.
Tribunal de menors?
El meu avi, quan va acabar la guerra, va aconseguir la nostra pàtria potestat. La meva mare va tornar de l’exili i va demanar-ho, però li van denegar. El meu avi no li volia donar res i l’única cosa que li va concedir era una visita el tercer dissabte de cada mes al tribunal tutelar de menors. Teníem una hora i mitja per parlar amb ella.
Sembla que no en té un mal record d’aquesta època a l’internat. És així?
Quan vaig sortir tot eren obligacions i pecats, en canvi, allà dins no. Anàvem a missa, sortíem, anàvem a esmorzar. A la tarda teníem espais per estudiar. Al matí teníem les classes de llatí, grec, matemàtiques...
Diria que va créixer en un ambient de privilegi?
De burgesia més que privilegi. A casa el meu avi hi havia les dones de la cuina, cinc o sis dones que treballaven, era una casa molt gran. També vaig veure que al meu col·legi hi havia l’internat per les nenes bé, però les pobres anaven a la «sucursal» que estava entre la parada del tramvia i el metro.
Vaig deixar de ser la dona model de la burgesia catalana per convertir-me en model d'un altre tipus de dona
Va passar l’adolescència allà dins?
Vaig sortir d’aquell col·legi als 17 anys i als 18 em vaig casar. No sabia res, de res, de res. Inclús pensava que era una espècie diferent. Creia en el matrimoni, en la submissió de les dones, creia que havia de viure pels altres sense veure que si no em cuidava de mi mateixa, repercutiria amb els altres. Als 18 anys em considerava una senyora gran.
Com va ser la relació amb la seva mare després de l’etapa de l’internat?
Doncs es va separar del meu pare i al cap d’un temps es va ajuntar amb una senyora que es deia Matilde Locatelli (comtessa de Locatelli). Al cap dels anys va ser com una segona mare des del punt de vista de consells. L’estimàvem molt. No es podien casar. El seu pare era un comte italià. Després van venir a viure a Madrid. Era una dona brillant.
D’interna al col·legi directa cap al matrimoni. Com es van conèixer vostè i el seu marit?
Quan tenia 15 anys, 1948, el meu avi ens va convidar a anar a Roma, no recordo massa per quin motiu exacte. Ell va entrar en una sala a part. Nosaltres estàvem a fora esperant que sortís el papa Pius XII i darrere teníem uns nois que discutien si jo era o no catalana pel color del meu cabell. Un d’ells era Jordi Pujol, l’altre Joan Martí Mercadal i l’altre l’Eduard Omedes, amb qui em vaig casar després.
Aleshores dels 15 als 18 ja festejaven?
No. Un dia, anys més tard, ens vam trobar al carrer i em va preguntar si volia anar a berenar amb ell. Li vaig dir que demanaria permís, perquè en aquella època havies de demanar permís. Li vaig preguntar a la meva tia i em va dir que sí si tornava a les nou del vespre a casa. Vam anar a la Gran Via. Vam estar set o vuit setmanes quedant cada divendres o dissabte fins que un dia em va dir si em volia casar amb ell. I jo vaig dir: d’acord. I ja està.
Com va ser la transició d’esposa de família burgesa a estudiant de filosofia al bell mig dels anys 1950?
Tot va venir perquè m’avorria. Estava en un pis amb una minyona i passava el matí portant els nens al parc, que és la cosa més avorrida que he fet mai. Jo mirava el rellotge i pensava... Mare de Déu, encara falta una hora! I la gent de parc només parlava dels nens. Tot el que havia après i el món que m’havia obert la literatura no sabia on posar-ho i ho trobava a faltar. Un dia van venir la meva mare i la Matilde. Em van preguntar què volia fer. Jo volia estudiar arquitectura però no podia perquè no hi podien accedir les dones. Així que vaig acabar a Filosofia. «No hi ha llibertat sense llibertat econòmica», això ho deia un mossèn, en Manuel Trens, i realment no em va ressonar fins que vaig anar a la universitat. Al final em vaig matricular.
Com s’ho va prendre el seu marit?
Li vaig dir que m’havia matriculat i que volia seguir. A la universitat era l’única de la classe que estava casada i tenia fills. Quan vaig acabar filosofia tenia cinc fills. Van ser uns anys de transició perquè vaig deixar de ser la dona model de la burgesia catalana per convertir-me en model d’un altre tipus de dona. Ningú me’n va ensenyar i ho vaig fer a poc a poc. Vaig aprendre que el primer que havia de fer era cuidar-me de mi mateixa. M’anava observant a mi mateixa per treure les coses que no m’agradaven fins que vaig descobrir que una dona, a la meva època, si volia ser independent havia de començar 35 escalons per sota perquè tenies el cap ple de disbarats que t’havies de treure. Al final va arribar un moment que vaig veure que em volia separar. I això no s’acaba, m’he passat la resta de la vida traient aquestes idees del cap.
Com va ser aquest moment?
Va ser complicat, però ho va entendre i vam continuar vivint junts però separats. Érem dues persones que ens vam trobar i érem equidistants. Els dos volíem ser el que havíem après a ser. Ell va continuar sent el que volia ser i jo vaig començar a canviar. Em vaig quedar allà fins que els nens van fer 18 anys. Vam tenir una bona vida familiar i ens vam dividir les tasques. I així vam passar la vida fins que, en ser grans els nens, em vaig agafar un pis. Encara tinc aquí la vaixella que em va regalar l’Eduard quan em vaig mudar. Va ser una manera de separar-nos d’acord amb les necessitats de cada un.
Hi ha hagut més homes a la seva vida?
(Riu) dels amants en parlem un altre dia.
Després de la universitat va anar a parar a Seix Barral. Com recorda l’experiència?
Allà hi vaig veure el ventall de grans escriptors. Va ser molt bonic. Vaig conèixer la cara, la veu i la manera de ser de persones que coneixies perquè llegies els seus llibres. De seguida em vaig comprar aquesta casa a Llofriu, era molt petita i es va anar fent gran.
Per què a Llofriu?
Perquè l’Oriol, el meu germà, s’havia comprat una casa aquí dalt. Jo estiuejava a Cadaqués i em volia comprar una casa allà però es va morir la propietària i al final vaig trobar això i vaig comprar aquesta casa. Aquí van començar a venir els meus amics de la feina i em vaig moure en un ambient d’escriptors fins que vaig marxar a l’estranger.
En aquest moment s’havia plantejat escriure?
Sempre. Però tot el que feia em semblava molt «cursi» i ho llençava. Vaig anar a Mallorca amb algunes companyes de l’escola i vaig escriure un llibre Recordo un viatge a Mallorca, és una cursileria perquè feia veure que era catòlica.
Literàriament aquí no existeixo. Els hi molesta que escrigui en castellà... A més, no m’agrada el procés
Després va crear la seva editorial?
Víctor Seix i Carles Barral es van barallar. I en Carles va muntar una editorial més petita però no hi havia lloc i vaig decidir obrir la meva. L’editorial es va anar fent gran fins que va venir la democràcia. Vaig fer una col·lecció: Hable de política sabiendo lo que dice. Que parlava de tot: socialisme, democràcia, sindicats... Vam vendre 200.000 exemplars i l’editorial va créixer fins que... Van passar coses i va acabar malament.
Com va ser aquest trencament?
Va ser una cosa molt dolorosa. Les coses van anar malament i durant dos anys vaig treballar moltíssim per poder remuntar un deute brutal que tenia. Ho vaig remuntar i vaig marxar. Els meus fills ja eren grans. Jo tenia 50 anys i vaig marxar a treballar a Nacions Unides. Això va ser el meu gran disgust.
Per què?
Això t’ho explicaré un altre dia.
Com va començar a treballar de traductora a les Nacions Unides?
José Ángel Valente hi treballava i em va oferir un contracte. Vaig anar encadenant contractes fins que vaig passar a ser traductora. Després d’aquests dos anys vaig aprofitar per treballar l’anglès de les Nacions Unides, que té uns formalismes particulars. Aleshores recordo que ja vivia a Llofriu, però només hi venia a canviar la maleta. Un dia era al Japó, l’altre a Xile, l’altre a Nova York, l’altre a Nairobi... Els meus fills eren grans i va ser fantàstic. Guanyaves molt bé perquè et pagaven en dòlars i aquí anàvem amb pessetes. Vaig estar així des del 1982 fins al 1993. Recordo que això em va permetre conèixer molt bé diverses ciutats perquè passava llargues temporades en llocs d’arreu del món. Vaig aprendre a viatjar sola d’una manera tremenda.
En quin moment s’acaba l’etapa de Nacions Unides?
No ho vaig decidir jo, ho van dir ells. Van començar a canviar les normes que tenien perquè inicialment pagaven l’estada i el sou. I després va començar a canviar el sistema i agafaven gent local. Havies de ser molt bona per quedar-t’hi. En aquell moment va resultar que l’Eduardo Garrigues em va telefonar i em va oferir una feina a Madrid. I vaig decidir que marxava a Madrid, on vivia la meva mare. Em vaig llogar un pis i vaig aterrar a Casa Amèrica, on vaig ser directora fins que va guanyar el Partit Popular (PP). Aquí ja estàvem a l’any 1998.
L’any 2001 li arriba un gran reconeixement gràcies al Premi Planeta.
Sí, amb La canción de Dorotea. També vaig publicar Sangre de mi Sangre. La aventura de los hijos (1998) el darrer any que estava a Casa Amèrica. Aleshores van tornar a guanyar els socialistes i em van oferir una sèrie de coses però vaig dir que no, fins que em van oferir ser directora de la Biblioteca Nacional i em va fer molta il·lusió. Van ser els anys més divertits i més apassionants de la meva carrera.
Tot plegat va acabar amb un episodi bastant cinèfil amb el robatori d’uns mapes.
No és de pel·lícula, és bastant habitual. Qui aleshores era ministre de cultura, César Antonio Molina -que li vaig posar el seu nom a un burro- era un tio que va treure tots els directors generals que hi havia i és ell qui va muntar el robatori. Ho va fer una persona de dins. Ell va començar a atacar-me i al final vaig plegar, l’any 2007. Són coses que passen.
S’ha sentit reconeguda a Catalunya?
Literàriament aquí no existeixo. Els hi molesta que escrigui en castellà... A més no m’agrada el procés i ho he dit. No pots tenir una opinió contrària. Em repugna aquesta narrativa dels «bons» i els «dolents» i no els hi deu agradar que la gent ho digui. No es pot dir ni que no plou a Catalunya. Aquí dins estic feliç. M’agrada aquesta casa. És el important que he fet després dels meus fills perquè està plena de records. Aquí he desenvolupat la meva falsa vocació d’arquitecta.
Li tem a la mort?
No, no tinc por a morir. Em fa por viure fins als 102 anys. Amb els anys vas perdent facultats, vas perdent coses. Un dia et falla una mà... I penses: mare de Déu... A mi m’agradaria ser conscient que em moro. No sé per què. Això no vol dir que en el moment de morir-me no m’agafi terror. Però hi penso molt. Preparo llistes perquè els meus fills puguin trobar les coses quan ja no hi sigui i tinc el document de les últimes voluntats.
No, no tinc por a morir. Em fa por viure fins als 102 anys (...). M’agradaria ser conscient que em moro
Què creu que passa quan morim?
Res. No crec res. No sé ningú que hagi tornat. Però si passés alguna cosa, i ho hagués de mirar amb el mirall del cristianisme amb què he sigut educada... Si a l’altre món ens torbem que hi ha un judici on et jutgen pel que has fet en aquesta vida, penso que no he sigut una mala persona.
