Arribo a casa d’en Martí Filosia pensant on dur-lo a dinar, no sempre un seu a taula amb un exjugador del Barça. Em fa passar i em pregunta si m’agrada el bistec amb patates «Dinarem a casa», diu. La conversa té lloc primer a la cuina, mentre pela i talla les patates, les posa al foc, fregeix dos bistecs, i prepara una amanida de tomàquet. Com Bertín Osborne i el convidat de torn. Destapem una ampolla de vi i continuem al jardí, menjant i bevent. Costa d’imaginar aquesta situació amb un futbolista actual.
Martí Filosia. Jo l’havia tingut en cromo!
He, he, em va fer il·lusió, quan m‘hi vaig veure, perquè jo de petit també en feia col·lecció. És com quan vas pel carrer Pelayo (sic) de Barcelona i sents dos nens que es diuen «has vist aquell?, és el futbolista del Barça». La primera vegada és la que fa més il·lusió, després ja tens la pell morta.
Com es passa del Palafrugell al Barça?
Quasi ni ho recordo. Crec que va venir algú del Barça a un partit, per veure un altre jugador del Palafrugell que els interessava. Va passar que aquell dia jo vaig fer tres gols, i em van fitxar a mi.
La sort influeix en el futbol i en la vida?
Influeix en tot. Si hagués marcat el famós penal que vaig fallar contra el València, el Barça hauria guanyat aquella lliga. Potser m’hauria canviat la carrera, ja que tal vegada hauria continuat l’entrenador, que era en Buckingham i em tenia confiança.
Sempre surt aquell penal...
Encara molts anys després estava parat en un semàfor a Barcelona, i es va parar un al meu costat dient «Tu ets el que va fallar aquell penal a València!». Vés a prendre pel cul, li vaig dir (riu).
Coses del futbol.
És que mai m’ha agradat fer teatre. Ara penso que si en fallar el penal m’hagués rebotit per terra amb les mans al cap, el públic hauria sigut més benèvol.
Al públic del futbol li agrada el teatre, oi?
Com a mínim m’hauria d’haver ensangonat per terra, perquè em perdonessin (riu).
Vostè que en va sentir tants: sonen molt fort els xiulets del públic, al Camp Nou?
Ha, ha. Ressonen, sí, llàstima que els audiòfons els necessito ara, i no llavors. Però pensava: que cridin, si fots un gol ja callaran. El futbol va així, pots estar tot el partit mirant passar els ocells, sense tocar pilota, però si de cop te’n ve una i la fiques a dins, diran que ets un fenomen. Si fas gols, se’t perdona tot. Encara que corris tan poc que t’hagis de posar bufanda per no passar fred, si fas dos gols no hi ha problema.
A l’aficionat del Barça li agrada el jugador que corre per aquella pilota a què sap que no arribarà. Vostè no era d’aquests.
Jo feia un càlcul, i si no hi havia d’arribar, per què havia de córrer (riu). Ara que sé com va la cosa, correria com un boig encara que no servís de res. Total, per córrer vint-i-cinc metres, almenys m’aplaudirien.
Era com el seu amic Reixach.
Ens deien «Pili y Mili». Ell deia que córrer és de covards. Però jo jugava lesionat, per una malformació a les vèrtebres.
Com podia jugar?
Vaig haver de jugar sempre amb un cinturó ortopèdic. Em penso que encara el guardo, esperi’s [torna amb un estri dels anys seixanta, és difícil imaginar algú fent esport amb això posat]. Em van dir que si m’operava tenia un 17% de possibilitats de quedar bé. Vaig preferir continuar amb el cinturó. No recordo haver jugat mai sense dolor a l’esquena, els dilluns no em podia ni moure.
Sempre duia això?
Sempre, encara tinc marcida la pell, de tant portar-lo. Era per estrènyer les vèrtebres. Era força incòmode, alguns gestos no els podia fer bé. Em feia córrer tibat, i el públic deia «on va aquest, tan tibat?». En Sagué, un entrenador, em deia que semblava un pèndol.
Bé devia saber què li passava.
En Sagué no sabia res, home.
Haver sigut futbolista vacuna contra el fanatisme?
Els fanàtics m’han fet sempre ràbia, en qualsevol àmbit de la vida, no només en futbol.
Amb els jugadors del Real Madrid es portaven bé?
Amb alguns érem molt amics. Però és clar, enmig del camp has de dissimular, no pots muntar una festa. S’ha de satisfer l’afició.
Li agrada el futbol actual?
Me’l miro, sí. M’agrada veure jugadors concrets. Sóc fan d’en Benzema. Ja quan jugaven junts, jo el considerava millor que en Ronaldo. El que passa és que en Benzema no fa aquells espectacles d’emprenyamentes d’en Ronaldo. El que dèiem abans: a l’aficionat li agraden els posats teatrals, i no es fixa en qui no els fa.
Alguna vegada va respondre al públic del Camp Nou, vostè?
Un dia els vaig fer així [fa una botifarra]. Era un partit entre setmana, hi havia només quatre gats, semblava que els haguessin castigat a anar al camp, i per tant tenien dret a dir-te de tot. La botifarra els l’hauríem d’haver fet tots els jugadors, no només jo.
Segueix el mundial?
No gaire, alguns partits que no són de pagament. I encara si no tinc classe amb la meva néta de nou anys, que l’ensenyo a pintar.
Té un bon taller de pintura. Ha fet exposicions?
Mai, ni tan sols venc quadres, de tant en tant en regalo algun. Bé, quan tenia la botiga d’antiguitats hi posava un bon marc i en vaig vendre algun. Em penso que els compraven pel marc (riu). Ni tan sols els firmava, per decència.
S’assemblen l’art i el futbol?
No.
Doncs m’ha fotut enlaire un bon titular.
He, he, potser hi ha alguna semblança i jo no la sé veure.
El va temptar, ser entrenador?
No gaire. Em vaig apuntar al curs d’entrenadors, però el primer dia no hi vaig poder anar i després ja ho vaig deixar córrer.
Després es queixa si li diuen gandul.
No m’hi acabava de veure. Segur que hi ha entrenadors que dormen malament pensant què diran als jugadors. I has de parlar amb directius que potser no han vist mai una pilota. A aquests els has de donar una explicació futbolística?
Va preferir dedicar-se a les antiguitats.
Sempre m’ha agradat, ja s’hi dedicaven els meus pares. És una cosa que quan comences, t’hi enganxes. I sempre hi ha el perill d’equivocar-te en alguna compra.
Deu ser com fallar un penal.
No tant (riu). Si t’equivoques en comprar una gerra, la trenques i no se’n parla més.
Vaig jugar sempre lesionat i portant un cinturó ortopèdic
No tothom pot dir que ha compartit vestidor amb Cruyff.
Ens canviàvem de costat, al vestidor. El feien jugar a ell i no a mi. Però bé, si et quedes a la banqueta i juga un pelacanyes, t’emprenyes, però si és per en Cruyff... què pots dir?
Eren incompatibles?
No ho crec, simplement l’entrenador, en Michels, no confiava en mi. Potser amb en Cruyff ens hauríem entès i hauríem fet un bon tàndem. Al cap i a la fi, futbol és futbol.
Quina mala sort, haver coincidit amb en Johan i no haver jugat mai amb ell.
Potser en alguna festa major que contractaven el Barça. Però en aquests partits ell jugava cinc minuts i prou.
Quin és el millor jugador que ha vist?
Vaig admirar molt en Puskas. Jo encara era juvenil i el vaig veure a Figueres, reforçant l’equip en un partit amistós. Com que ja era gran, va jugar de lliure. La gent deia «aquest gras no els deixa ni tocar la pilota, als rivals!». Va fotre unes passades! El Figueres tenia un extrem jove i ràpid, que gràcies a en Puskas va fer el partit de la seva vida. També tinc bon record de Di Stefano, que va debutar a Palafrugell i tots anàvem a tocar-li la mà.
El futbol ha canviat molt. Un jugador normalet cobra un parell de milions d’euros a l’any.
La vida és així. Que els aprofiti. L’any que vaig cobrar més, sumant sou i fitxa, van ser dos milions... de pessetes. Quan jugava Condal, filial del Barça, dormia al camp, en uns llits que hi havia.
Igual que ara.
Després vaig compartir pensió amb un de Salt, que era tan garrepa que posava només un litre de gasolina al cotxe. Sabia que un litre era just per anar i tornar del camp, així no tenia temptacions de gastar anant al cine o al teatre.
No sé si els cotxes dels futbolistes d’avui accepten un litre.
Jo anava a Barcelona amb un 2 CV. El primer partit amb en Michels d’entrenador era un amistós a Granollers, jo vaig sortir de Palafrugell amb el 2 CV cap al Camp Nou, on pujaríem al bus, però quan vaig arribar ja eren tots a dalt. Vaig baixar corrents però en Michels no em va deixar pujar, va dir al xofer que arranqués.
Li deien míster mármol...
Ja em veu, amb el 2 CV, darrere del bus fins a Granollers. En arribar, vaig anar a parlar amb Michels. Em va mirar de dalt a baix, jo anava amb pantalons curts i espardenyes, i va dir: «¿es usted acampador?». Va dir que no calia ni que em canviés. Sempre més em va tenir una mica el dit l’ull.
Van acceptar bé els seus pares que marxés a Barcelona a fer de futbolista?
Sí, i això que el meu pare em penso no havia vist mai un partit de futbol. Després sí, venien tots dos al Camp Nou. Però patien molt, perquè sentien el que deia el públic de mi.
Tots els aficionats al futbol són així, o els culers més?
Són exigents. «Som de Barcelona i del millor club del món, som molt més que ningú» (ironitza). I llavors, exigeixen
L’haurien xiulat igual si hagués sigut un fitxatge estranger?
Potser haurien trigat més temps a ficar-se amb mi (riu).
Hi havia gaires carnissers, a les defenses dels anys setanta?
No sé si tenien ganes de fer mal, però d’espantar-te, sí. Jo no era tou, si em feien emprenyar, m’hi tornava. Recordo en un entrenament, que l’Eladio em va fer una entrada molt forta. L’Eladio tenia un físic impressionant era molt contundent, fotia unes hòsties que feia por. Després que em fes l’entrada, jo n’hi vaig fer una a ell. Es va aixecar, em va mirar i va dir: «collons, tens mala llet, eh?»
Els entreteniments serien diferents d’avui, llavors no hi havia play ni mòbils.
Els casats s’ajuntaven i anaven a dinar o berenar amb les dones, i els joves a jugar a futbolí.
