El responsable de premsa ens acompanya des del seu despatx, i a través de l'anomenada sala gòtica i un petit laberint, fins a la zona mixta que s'obre darrere dels balcons i finestres de la façana principal, on es comuniquen el món exterior i la privacitat monacal. Ens rep en primer lloc el pare Agustí, que ens introdueix en una saleta decorada sense luxes però amb mobles d'un estil gens monacal, entapissats del mateix color crema de la gruixuda cortina que ens aïlla del balcó. Tot és previst: una taula rodona amb dues cadires de braços, enfrontades: "l'abat seurà en aquesta i l'entrevistador en aquesta altra, cara a cara; els altres ens posarem aquí al costat".
Establerta la litúrgia, entra l'abat, i saluda tothom. Porta a les mans una carpeta amb l'anagrama del monestir, que conté uns quants apunts manuscrits per orientar les respostes. Es pentina els cabells grisos, gruixuts i abundants, en una clenxa molt propera a l'horizontalitat, a partir de la ratlla a l'esquerra. Les ulleres discretes emmarquen uns ulls curiosos. Damunt l'hàbit totalment negre, idèntic al de tots els monjos, una creu de plata de disseny modern penja d'una cadena del mateix metall: és el distintiu de la seva dignitat abacial. Somriu amb el somriure de qui sap que la pràctica d'aquest gest elemental és una forma eficient de crear benestar en els altres: una forma de caritat, que no és sinònim d'almoina.
