Escric sense conèixer els resultats oficials d'això del 9-N. Però no em calen. Guanyarà el "sí" perquè s'ha fet de tot perquè no pugui ser d'altra manera. Hem tingut un plebiscit en la tradició de Napoleó III, així com el de tota mena de tirans, demagogs i populistes.

En alguns aspectes podem aspirar a ser el pitjor dels exemples. Quant a formalitat jurídica ha estat un desastre. Així, en el procés d'organització i d'aparent control només hi ha intervingut una part interessada, la més militant i sectària.

Pel que fa al debat previ, no hi hagut ni una paròdia d'argumentació contradictòria, com tampoc cap claredat respecte al que implica la secessió. Els temes s'han anat canviant a mesura que acabaven caient pel seu prop pes. De la fiscalitat es passà a Europa i d'aquesta a la creació d'una cabòria jurídicament inexistent arreu, "el dret a decidir". És una injúria establir la més mínima comparació amb el que succeí a Escòcia. Allí hi hagué debats admirables, que no van deixar res per exposar, fins i tot qüestions com si una Escòcia independent tindria accés als més delicats secrets d'Estat britànics. Allí hi havia i hi ha "gentlemen". Aquí, hi domina la provocació i la tertúlia tavernària.

Els errors de Rajoy han estat essencialment dos. Un, prendre-s'ho només com una qüestió estrictament jurídica, creient que la seva inviabilitat constitucional faria que Mas i Junqueras desistissin.

Aquí no s'ha estat a l'altura d'un Ibarretxe que, en el moment de la veritat, va preferir no causar dany al conjunt del País Basc, que, per cert, va infinitament millor que Catalunya. Ibarretxe va tenir en compte aquella narració salomònica d'una disputa per un nen de dues mares. La mare real preferí perdre el seu fill a esquarterar-lo. Aquí Mas i Junqueras han esquarterat la societat catalana, quedant-se tan tranquils.

El segon gran error de Rajoy ha estat no fer res contra un fet determinant: el control mediàtic de l'opinió a Catalunya, per part de la Generalitat i gràcies a TV3, La Vanguardia i un estol immens de mitjans subvencionats, és a dir servils. Mas va portar l'ofensiva a aquest terreny i, lògicament, es va imposar. La diferència en mitjans i en mala llet ha estat immensa. La solució estava en un marcatge ponderat per part dels mitjans de l'Estat, sense cap voluntat de cercar la polarització, que encara hagués excitat els ànims i ens hagués allunyat de la veritat, de la realitat. Certament, alguns modestos mitjans catalans i també modestos periodistes catalans hem intentat fer alguna cosa en defensa dels interessos generals. Però l'abús de poder, que diria cínicament Mas, per part de la Generalitat ha estat espectacular. Han aconseguit subtraure'ns un debat sobre les nacions i els Estats al que jo vaig dedicar molts anys i molts treballs de la meva vida professional. A Catalunya ho vaig fer gairebé en solitari. Puc jurar que Mas (que no tindria valor de negar-m'ho a la cara) ni Junqueras mai no hi han entès ni un borrall. Són aventurers que han usat un tema que els supera, com en podien haver escollit un altre. En concret, l'Estat hauria d'haver tingut present que a Sant Cugat hi té prop de mil persones, més de sis-centes a TVE i la resta a diverses ràdios. En cap moment s' ha notat. TVE ha fet seguidisme informatiu asèptic, superficial, acrític i perfectament inoperant. No ha posat de relleu la seriositat i l'objectivitat de la qüestió, com van fer les diverses cadenes de la BBC a arreu de Gran Bretanya. El gran estratega xinès Sun Tzu, que tantes vegades he citat, afirmà que la millor victòria és l'assolida quan el contrincant assumeix la seva derrota ja abans de les hostilitats. Aquí, en el món periodístic i intel·lectual hi ha hagut molts casos de rendició sense lluita. Ara potser haurien de fer una reflexió, oblidant les subvencions, els afalacs i la por del "repudio" a la cubana. Cal començar per aquí per què la lluita per tornar on vam estar (i era malament) durarà més d'un decenni, segur.