Espanya viurà el 27-S les seves segones eleccions autonòmiques plebiscitàries. Les primeres es van celebrar al sud de la Sénia, el maig de 2011. En aquelles eleccions a les Corts Valencianes, la clau era la supervivència d'uns interessos que quatre anys després els valencians han pogut comprovar que eren perversos. Durant gairebé dècades, el PP ha usat les senyes d'identitat valencianes i les institucions recuperades per a la democràcia per instaurar un sistema generalitzat de corrupció inadmissible i pudent.
El PP no només ha manllevat els símbols de la transició, també ha reformat i creat nous discursos que li van permetre arraconar l'oposició. Els populars de Camps es van apropiar de reivindicacions legítimes d'alguns sectors que havien estat menystinguts fins llavors per convertir-les en un problema identitari. Els catalans recorden encara la coneguda reivindicació de l'aigua de l'Ebre. En el mandat de 2003 a 2007, el PP i Camps va començar a bastir el discurs victimista. Les necessitats d'aigua d'uns quants llauradors es van convertir en una plataforma ideal per crear una imatge falsa d'un país que s'aixecava per reivindicar el que era seu. Nombrosos empresaris i famosos com el tennista Juan Carlos Ferrero, que havia arribat a ser número 1 mundial, van ser usats com a símbols d'una lluita suposadament unitària.
El Govern central -en aquell cas en mans dels socialistes de Zapatero- de manera massa maldestra alimentava el monstre valencià amb Estatuts pactats amb Artur Mas i millores de finançament i, també s'oposava al transvasament. Es constituïa una ampla plataforma d'entitats que reivindicava l'aigua: associació de pagesos, d'empresaris, catedràtics universitaris o entitats culturals se sumaven a una lluita que es qualificava de greuge històric.
Prop d'un milió de persones van participar el 2006 a la capital valenciana en la manifestació convocada a favor del transvasament de l'aigua de l'Ebre que proposava el Pla Hidrològic Nacional, que Zapatero volia derogar. L'organització no corresponia al Govern, òbviament: l'Associació Valenciana d'Agricultors (AVA-ASAJA) se'n va fer càrrec.
Però tota la plana major del Partit Popular hi va assistir, encapçalada pels presidents valencià i murcià. I per descomptat l'arquitecte i pare espiritual de la «bona valenciania»: l'expresident i exministre de Treball, Eduardo Zaplana.
En acabar l'acte, es va disparar una mascletà i es van repartir les més de 200.000 racions de paella que des de les nou del matí es van cuinar al llit vell del Túria. Mai cap acte hauria despertat més fe valencianista!
Qui es podia oposar a un lema tan ambigu i ampli com «Aigua per a tothom»? Qui rebutjaria l'aigua que suposadament els catalans llençaven al mar? Qui s'atreviria a denunciar el xantatge emocional? No va ser l'única manifestació.
Entre 2006 i 2011, el debat polític valencià va quedar tapat, obscurit, per aquesta divisió identitària: els valencians eren aquells que donaven suport al govern de Camps enfront de l'Estat governat per Zapatero. Els antivalencians, tots els altres. Com l'esquerra, que denunciava que el cabal de l'Ebre no era per regar: era per als camps de golf i la tornada als temps de la depredació urbanística.
Però res passava factura als valencianistes del PP. Fins al punt que victimisme va donar butlla a Camps i a tots els que s'hi van acostar per fer discursos integradors, inclusius o socials com la dreta valenciana no havia fet mai. Un exemple va ser Esteban González Pons, quan era conseller de Medi Ambient. Va definir la política del PP com «la política síndria, verda per fora i roja per dins». El PP, ecologista i socialista, tot en un. Mentre la realitat era que anaven retallant l'educació i la sanitat pública i repartint els negocis entre aquells que els eren afins. La privatització de l'administració va suposar milions i milions de diners desviats de les arques de molts ajuntaments, diputacions i conselleries.
Els èxits electorals del PP valencià, malgrat que Zapatero governava Espanya, van situar Francisco Camps i els «bons valencians» per sobre del bé i del mal. Els valencians, pel simple fet de ser-ho, se situaven per sobre de totes les lleis, fins i tot les de la natura. Tant feia les impossibilitats tècniques, les geogràfiques, les econòmiques... Qualsevol cosa era possible si eres valencià dels de Camps i Zaplana. No hi havia límit.
En el cas català, el paral·lelisme és sobre un intangible que es converteix en un acte tangible: el dret a decidir, el dret d'autodeterminació reconvertit en sentiment unitari. Qui pot estar en contra de la democràcia? Qui renunciaria a la possibilitat que li demanin la seva opinió i posar una papereta en una urna? Algú dubta que ara mateix hi hagi res més català que celebrar l'11-S amb castellers, colles geganteres, estelades, catedràtics d'universitat i famosos catalans reivindicant la possibilitat de votar? Qui denunciaria aquest segrest emocional? Qualsevol cosa que no sigui això fa espanyol.
L'aposta d'Artur Mas ha passat per assumir el dret a l'autodeterminació i la independència, una reivindicació legítima i històrica d'una part de la població, com la gran excusa per salvar-se. CDC sempre s'ha mogut en la indefinició ideològica: des de liberalisme pur a la socialdemocràcia de l'estil suec, passant per ser soci dels democristians. Ara anuncia que l'austeritat l'ha aplicada per ordre de Rajoy i Merkel. Insinuen, com si fóssim cecs i sords, que Mas pretenia fer una política més a l'esquerra que ERC i la CUP, però no li han deixat les circumstàncies. Mentrestant la policia judicial ha anat aixecant catifes on s'amagaven nius de corrupció, on s'ha revelat què hi havia darrere dels concursos públics i la privatització de serveis.
Si els paral·lelismes no eren suficientment significatius en termes de discurs, també ho són en els fets. A València, el PP va tenir de protagonista Ricardo Costa. Era una figura en ascens i molt pròxima a Camps. El 2008 fou nomenat portaveu del PP a les Corts Valencianes en substitució d'Esteban González Pons i secretari general del PP a la Comunitat Valenciana. El 2009 va ser destituït per la seva implicació en el cas Gürtel però va poder repetir a les llistes de 2011. De la mateixa manera que Camps va veure com Ricardo Costa era investigat i imputat, Artur Mas ha vist caure Oriol Pujol pel cas de les ITV. L'«hereu» Pujol era el seu secretari general, com Costa ho havia estat de Francisco Camps al PP valencià. Ara mateix, CDC té prop de 30 casos de corrupció investigats, molts més dels que té el Partit Popular a València.
Farcir les llistes amb famosos -des de presentadors de Canal 9 a exesportistes d'elit-; apel·lar a l'enemic exterior -llavors en la figura de Zapatero-; amenaçar amb el fre al desenvolupament d'un poble escollit -la Fórmula 1 o una segona edició de la Copa Amèrica de vela-, o incorporar partits de l'oposició a la candidatura dels «bons valencians» -Unió Valenciana va ser absorbit pel PP-. Són múltiples els dejà vu valencians que remeten a aquest «moment excepcional i únic que es viu a Catalunya».
En resum, els diners públics van servir a València per comprar consensos, per controlar l'imaginari col·lectiu i també per afavorir la corrupció. Era a València la forma de govern institucionalitzada. I és la que regeix Catalunya des de 1980. Posar-ho en dubte sempre serà sinònim d'«atacar les institucions pròpies». Francisco Camps i el PP repartien carnets de valencianitat sense que ningú pogués dir el contrari.
El plebiscit valencià es plantejava, doncs, en dos termes: o eres valencià autèntic o castigaves el balafiament i la corrupció. Amb una oposició feta a pedaços, tothom sap que aquest atac de valencianitat, aquest xantatge emocional, va donar una victòria aclaparadora del PP. Els populars de Camps, Zaplana i Rajoy també van plantejar el primer plebiscit autonòmic d'Espanya com un aval per a la impunitat. I el van guanyar. Poc després, la realitat posava les coses al seu lloc i començava el final de la carrera política de Francisco Camps, menjat per la corrupció, la incapacitat per a la gestió diària i l'ambició desmesurada. Va acabar a l'infern, quan pensava que lesperava la glòria.
