22 de setembre de 2017
22.09.2017

L'estranya tàctica d'engrandir l'adversari

Si el referèndum mobilitza més defensors que la independència, les institucions d'autogovern són especialment intocables

22.09.2017 | 01:14
Manifestants i policies davant del local de la CUP a Barcelona, que no van poder escorcollar.

Els nombrosos fets que van succeir dimecres a Catalunya, n'hi ha un que perjudica directament l'organització d'un referèndum d'autodeterminació l'1 d'ocubre: la requisa de gairebé deu milions de paperetes de votació. De les altres coses, la majoria van a favor dels independentistes, encara que a primera vista pugui semblar el contrari. Gràcies a actuacions com la de dimecres, i algunes d'anteriors, l'independentisme podrà fracassar totalment o parcialment en l'organització de la perseguida consulta sense que l'hi retreguin, ja que la culpa de l'enemic exterior haurà quedat acreditada. I alhora, accedirà reforçat al complex període que començarà el 2 d'octubre, un territori ple d'incògnites ara com ara.

Els clàssics i el sentit comú dicten que per vèncer en una batalla és bo treballar per disminuir la mida de l'adversari, i és dolent permetre o facilitar que s'engrandeixi. Per tant, cal fomentar que els seus aliats el traeixin i buscar la deserció dels seus oficials menys compromesos. Però en l'escenari del conflicte català el govern del PP ha fet justament el contrari: ha treballat perquè l'adversari fos cada vegada més gran, més nombrós, i per tant, la batalla fos menys plàcida i segura.

Segons pràcticament totes les enquestes, l'adhesió al projecte independentista mai no ha superat la meitat dels catalans. Era encara menor abans que es combinessin la sentència de l'Estatut i la majoria absoluta de Rajoy, que van crear un estat d'alarma que va transformar milers d'autonomistes pragmàtics en secessionistes. Atacar l'independentisme era atacar un objectiu relativament assequible: en un referèndum a l'escocesa el «no» hauria tingut probabilitats. En canvi, la idea del referèndum, fins i tot amb la complexitat dels seus matisos, aplega el suport de sectors no independentistes, i per tant és un adversari més poderós. Probablement per això Puigdemont va optar per aquesta via en lloc de per la declaració unilateral d'independència que preveia el full de ruta de Junts pel Sí. Una declaració que hauria tingut menys suports interns i hauria estat més vulnerable a l'ofensiva de l'Estat.

En mobilitzar el TC, la Fiscalia i les forces de seguretat per aturar el referèndum a cops de suspensions, querelles, citacions a centenars d'alcaldes, escorcolls i confiscacions el govern va suscitar la reacció contrària de sectors que no somnien amb la independència de Catalunya però han fet seva la tesi sobiranista del dret a decidir. És el cas de la majoria dels comuns d'Ada Colau, segons resultat d'una consulta interna. Gent com Pablo Iglesias no podria defensar la secessió de Catalunya però sí la jornada de les urnes, ni que en parli en termes de «mobilització de protesta contra el PP».

Però si el referèndum és un adversari més poderós que la independència, encara ho és més l'estima dels catalans per les institucions d'autogovern: la Generalitat i les seves competències, renascudes amb la democràcia i filles dels més amplis consensos. Atacar aquestes institucions és convocar una reacció adversa encara més gran que quan s'ataca el referèndum. I això és el que va passar dimecres amb els escorcolls i detencions en conselleries i dependències del Govern, després que el ministre Montoro intervingués l'autonomia financera (ell diu que no és així, però la seva versió no ha tingut gaire èxit). Alcaldes del PSC del Baix Llobregat, que es queixen de persecució secessionista, van demanar ahir que «cessin les detencions i els escorcolls».

D'aquí a l'1 d'octubre podríem contemplar una escalada d'accions cada cop més contundents, sempre amb signatura de jutges i fiscals però amb investigacions i execucions policials. No està gens clar que el Govern català tingui un mapa d'itineraris alternatius per superar tots els obstacles, però no s'ha de menystenir la capacitat de reacció de l'independentisme social. I en tot cas, l'endemà el problema encara hi serà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook