«La teva filla està bé. Ha dormit a casa i ha dinat aquí, ja ve». Va ser la primera gran mentida que va rebre la Isabel. Una de moltes, incomptables, des de la matinada del 15 de març del 2015, nit en què la seva filla va desaparèixer. L’hi va dir la Silvia, amiga de la Caroline, però no havia dormit a casa seva, no havia dinat allà i no va tornar. Des d’aleshores, la vida és una altra. La de la Isabel es tradueix en llàgrimes i cartells de desapareguda amb la foto de la seva nena.
Les diligències policials, qüestionades des del principi, i les contradiccions dels amics de la Carol van complicar la investigació. Una investigació que suma ja sis anys. Caroline del Valle, l’adolescent a qui es va perdre el rastre a Sabadell, «una nena tímida, bona, tot i que una mica rebel», es va confondre. Era al lloc equivocat, amb les persones equivocades. «Et buscaré mentre visqui» en una pancarta, amb la seva foto, s’ha convertit en escut, emblema i motor.
Dissabte 14 de març: la mentida
Són les 21.30 hores. La Carol grava un àudio i prem enviar. Està contenta. El missatge és per a la seva mare. Li ha demanat permís per dormir a casa de la Silvia, una altra vegada. La Isabel hi accedeix. Abans ha trucat al pare de l’amiga de la seva filla perquè li confirmi que aniran allà. «Em van dir que anaven a la Vila Olímpica, a la discoteca de menors, i després anirien a casa». Sis anys després la Isabel llegeix i rellegeix la mateixa dada en un diari que té la Caroline. Ho havia apuntat amb lletres grans a la seva agenda: «VILA OLÍMPICA, IN TIME».
«Aquell dia la Carol va venir al matí amb la Silvia», explica la Isabel. «S’havia quedat divendres a casa seva també. Anaven a McDonald’s i després a la Vila Olímpica. Vam anar al caixer per donar-li diners i de camí li vaig dir que m’havia assabentat que anaven amb gent que no m’agradava. La Carol ho va negar, però la Silvia em va dir que sí, que eren nens de la seva edat, que eren bons. Els vaig dir que anessin amb compte. Li vaig donar 20 euros, em va fer un petó: “Després ens veiem, t’estimo”». No va tornar a veure-la més.
Ja diumenge, a les 15.00 hores, l’alarma va saltar. «No va venir a dinar i el seu telèfon estava apagat. Vaig trucar a la seva amiga i em va dir que devia estar a punt d’arribar». No ho va fer. «Vaig baixar a veure si la veia i, cap a les 20.00 hores, vaig tornar a trucar a la Silvia. Em va dir el mateix, que estava de camí, que s’havia quedat a casa seva a dormir i a dinar», recorda la Isabel. Una mica més tard, continuava sense arribar. «Nerviosa, vaig pujar a casa i vaig anar al seu ordinador. La Carol sempre deixava el seu compte de Facebook obert. Vaig contactar amb la resta d’amigues. Totes em van dir que havien anat a la Vila Olímpica. Totes menys una, que em va dir que era mentida. Que havien anat a Sabadell i que alguna cosa havia passat, que la meva filla no havia tornat. Vaig rebre un missatge que deia que la Carol estava en una casa abandonada, lluny i en males condicions. Vaig sortir corrents a denunciar».
Matinada del 15 de març: la veritat
Caroline. 14 anys. Acabava de començar l’institut i havien arribat alguns canvis. Va començar a sortir i fins i tot a provar els primers glops d’aquell vas que passava de mà en mà als voltants de la Zona Hermètica de Sabadell. En aquest escenari i en aquesta escena estaven aquella nit. No van anar a casa de la Silvia, tampoc, a la Vila Olímpica. En total, centenars de joves ballaven al ‘botellòdrom’ a les portes de la discoteca de Bora Bora. Al grup de la Carol n’eren 20, més o menys: les noies formaven la germandat de les ‘LN’ (Las Nalgonas) i alguns convidats, nois, que s’havien escapat de centres de menors.
En una ronda de control, els Mossos d’Esquadra van anar a temperar la situació i el grup de menors, el de la Carol, va sortir corrents. Després de la carrera, havien quedat que es trobarien en un punt, l’estació de Sants (Barcelona). La Caroline mai va arribar-hi.
Es van dispersar. Al costat de la Carol es va quedar el Yacine, anomenat Jasthin. És ell que testifica que, a escassos metres de començar la fugida, la Caroline no podia córrer més. «Amaga’t sota aquest cotxe i els atrec cap a mi», li va dir, segons va declarar davant els Mossos. Eren gairebé les 5.45 hores. Ell va seguir el seu camí. Després, no hi ha res més. El Jasthin va arribar a Sants més tard que la resta, a les 08.30 hores, amb la roba tacada de fang i alguna peça posada del revés.
Homicidi amb ocultació de cadàver
La investigació arrenca a l’Oficina d’Atenció al Menor (OAM) i, dies més tard, passa a la Unitat Central de Persones Desaparegudes (UCPD). «Em van dir que hi havia un presumpte sospitós, que presumptament la va assaltar, va tenir-hi sexe consentit o no, li va donar un cop, la va matar, la va tirar al contenidor, va arribar el camió de les escombraries, la va triturar, i que a l’abocador no es pot buscar, que és difícil», recorda la mare de la Carol. Encara no digereix el missatge. «Tremendament dur. Demolidor».
L’informe policial enviat al jutge d’instrucció va mostrar poc dubte: «No existeix detonant que pogués suggerir que es volgués escapar [...], el seu telèfon no ha tornat a tenir activitat ni té recursos per poder sobreviure sense ajuda. Considerem que la seva absència no és voluntària, sinó forçosa».
Des de l’inici, els Mossos van apuntar estar davant un possible homicidi amb ocultació de cadàver. Una teoria mantinguda fins ara. En el punt de mira va estar el Jasthin. Les seves contradiccions no hi van ajudar. Que en la fugida la Caroline s’esgotés a escassos 50 metres de començar a córrer va ser el primer que va grinyolar als investigadors. Massa aviat per a una noia tan jove. Malgrat tot, mai es va trobar res contundent per imputar-li l’autoria de l’homicidi que, segons la policia catalana, podria haver acabat amb el final tràgic de la Caroline. El van citar com a testimoni, mai com a investigat.
6 anys: mofes, poca ajuda i el Jasthin
Han passat sis anys. Judicialment tancat, per falta de proves, el cas ha passat a la Unitat d’Homicidis. Els amics de la Carol majoritàriament es van negar a declarar. «Els pocs que ho van fer van mentir», assegura la seva mare. «He demanat per activa i per passiva que declarin tots i no ho van admetre a tràmit», lamenta la Isabel.
Actualment, l’actitud de les LN és la mateixa. «L’únic que s’ha acostat ha sigut, precisament, el Jasthin. Aquest 14 de març em va escriure preguntant com estava. Em va dir que estava recordant coses. Que quan va desaparèixer la meva filla, allà hi havia tres nois i un cotxe vermell». No és la primera vegada que diu una cosa així. «Vaig sol·licitar que se l’interrogués de nou. La resposta de l’Audiència Provincial de Barcelona va ser que no. Diuen que com ho va fer a l’inici “resulta impertinent tornar a fer-ho”. Ell estava disposat a ampliar la seva declaració», assegura la mare de la Caroline. Amb una sensació d’«abandonament judicial», i la mateixa en l’àmbit policial – «he escrit mil missatges als Mossos i no tinc contestació»– només demana saber què va passar aquella nit. Trobar la Carol. «Això és una mort lenta, egoista, perquè no et mata de cop. Feia molt temps que construïa el meu castell, però era de cartes. Algú va treure la carta principal, la de la meva filla, i va emmudir tot».
