Com una autèntica bomba, la segona detenció de Carles Puigdemont ha produït una cadena de sacsejades en el tauler polític i judicial que emboliquen en el vertigen el recent nascut procés de distensió i, per extensió, l’esdevenir de les legislatures catalana i espanyola. La història es repeteix amb l’expresident de la Generalitat, però en un context molt diferent a aquell març de 2018, quan va ser arrestat a Alemanya. Llavors no era eurodiputat i ara sí, la qual cosa ha deslligat un enrevessat pols judicial entre el Tribunal Suprem i els advocats del líder de Junts per a convèncer, en aquesta ocasió, a Itàlia que el lliuri o el deixi en llibertat. I ara, a diferència de la crispació de fa tres anys i mig, Govern i Generalitat s’acaben d’ancorar a una taula de diàleg que aquest divendres han intentat protegir d’una tempesta del tot imprevisible.
El desenllaç d’aquesta nova convulsió del procés es preveu llarg. Fins al 4 d’octubre com a mínim. El Tribunal d’Apel·lació de Sàsser, la localitat de Sardenya a la presó de la qual va ser traslladat Puigdemont després de ser detingut a última hora del dijous en l’aeroport de l’Alguer, va deixar en llibertat provisional a l’expresident, sense cap mesura cautelar, fins que aquest 4 d’octubre resolgui sobre l’euroordre de lliurament que aquest mateix divendres li va remetre el jutge del Suprem Pablo Llarena, instructor d’una causa que ja li ha valgut diferents rebregades de tribunals europeus en els últims anys. Els magistrats italians contrastaran aquesta sol·licitud amb els arguments de la defensa del líder de Junts, basats en el fet que aquesta euroordre estava suspesa des que el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) va retirar al juliol la immunitat a l’eurodiputat.
La batalla judicial està sembrada de dubtes i interpretacions radicalment oposades. Existeixen, almenys, tres versions. El Suprem sosté que sempre va mantenir vigents les ordres de detenció. Però la defensa de Puigdemont replica que Espanya, a través de l’Advocacia de l’Estat, va informar el TGUE que cap país executaria una ordre d’aquestes característiques, si bé no es van donar garanties d’això perquè el Suprem mai va dictar un escrit retirant les ordres d’arrest (la prova és que quan Puigdemont va embarcar a Brussel·les, Itàlia va rebre l’avís que anava a aterrar en el seu territori un ciutadà amb una requisitòria judicial pendent). La tercera versió, en la línia de l’anterior, és el propi acte de juliol del Tribunal General de la UE, que per a llevar-li la immunitat a l’expresident va al·legar que no corria risc de ser detingut perquè Espanya li havia comunicat que «l’execució de les euroordres» havia quedat «suspesa».
En tot aquest embolic intervé un factor clau: tot el procediment contra Puigdemont està pendent de dues sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ., que és la màxima instància judicial comunitària): el recurs de fons del líder de JxCat contra la retirada de la immunitat i la resolució de la qüestió prejudicial que va plantejar Llarena, després de tants revessos europeus, per a aclarir les raons que permeten rebutjar una extradició. A aquestes incògnites pot aferrar-se Itàlia per a sortir ben parat d un assumpte tan espinós.
Aquesta és la carta que jugarà ara Puigdemont, perquè el mateix tribunal que li va retirar la immunitat li va indicar que, en cas de ser detingut en algun país de la Unió Europea, podria sol·licitar de nou mesures cautelars perquè li retorni la prerrogativa que porta aparellada al seu escó. En cas que el tribunal europeu accedís a la petició de l‘expresident, el procés obert a Itàlia quedaria paralitzat i a costa de que el TJUE esclarís la vigència de l’euroordre. Mentrestant, la justícia italiana va optar per deixar lliure a Puigdemont, qui ha pogut fins ara moure’s, per exemple, per França sense cap problema. I és que França, amb Estrasburg com a seu parlamentària, apareixia esmentat expressament en l’acte del TGUE com a país en el qual li cobria la immunitat parlamentària per a complir amb la seva funció com a eurodiputat.
Aquesta complicada situació judicial, que no començarà a desembolicar-se fins almenys el 4 d’octubre, colpejarà als governs central i català just en uns dies de gran voltatge polític. La setmana vinent, Pere Aragonès s’enfronta al seu primer debat de política general en el Parlament, una cita en la qual confiava a poder exhibir l’enèsima treva entre ERC i Junts després de la crisi per la taula de diàleg. Una imatge d’unitat que va voler evidenciar ja aquest divendres compareixent al costat de tots els seus consellers per a expressar-li a Puigdemont el seu suport i complicitat. Però també va deixar patent la seva voluntat de no desviar-se gens del camí del diàleg, via de la qual havia abominat poques hores abans alguns membres del Govern, de JxCat, que l’acompanyaven, com el vicepresident Jordi Puigneró, qui es va sumar a la protesta de la ANC.
A una setmana del quart aniversari del 1-O, la detenció de Puigdemont ha brindat a les entitats independentistes i al Consell per la República una oportunitat d’or per reviure la flama de les mobilitzacions contra l’Estat... i contra l’estratègia dialogant d’ERC. Aragonès no va donar per trencat el diàleg i el president del Govern, Pedro Sánchez, va optar per un missatge prudent i conciliador, a favor de la distensió, encara que sense deixar de defensar que Puigdemont ha de sotmetre’s a la justícia.
Lluny queda aquella promesa electoral de Sánchez de portar al líder de Junts de tornada a Espanya per a ser jutjat. Aquest escenari podria ser ara letal per a l’estabilitat del seu Govern, en el si del qual conviu un soci, Unidas Podemos, crític amb la judicializació del procés i que depèn d’Esquerra per a aconseguir un oxigen molt més important a curt termini que la taula de diàleg: els Pressupostos.
