El Tribunal Constitucional ha posat punt i final als recursos contra la sentència del procés abans de Setmana Santa, tal com s’havia marcat com a objectiu el seu president, Pedro González-Trevijano. Les últimes impugnacions resoltes han estat les dels exconsellers Dolors Bassa i Joaquim Forn, que han vist com el tribunal de garanties avalava les condemnes que els va imposar el Suprem per sis vots davant de tres, proporció idèntica a la que va fer que tirés endavant la del president d’ERC, Oriol Junqueras, i la de l’exconseller d’Exteriors Raül Romeva.

El vicepresident del TC, Juan Antonio Xiol, i els magistrats María Luisa Balaguer i Ramón Sáez Valcárcel discrepen. Els dos primers, com ja van fer la primera vegada que van tractar la sedició, amb la sentència de Jordi Turull, consideren desproporcionades les penes. En el cas dels líders de les entitats sobiranistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, sense càrrec públic, creuen que va causar un efecte de desànim en el dret de reunió. En el de Junqueras sostenen que s’hauria d’haver paralitzat el procediment seguit contra ell al Suprem fins que la justícia europea respongués als dubtes que li van plantejar després de la seva elecció com a eurodiputat, argument que rebutgen els seus companys, que destaquen que va obtenir la immunitat ja acabada la vista oral.

La discrepància de Sáez Valcárcel, incorporat al Constitucional en la darrera renovació, és més profunda. Qüestiona les sentències dictades en relació amb el dret a la presumpció d’innocència, per la justificació de la prova i la motivació. A diferència de la majoria -en què faltaven Antonio Narváez i Cándido Conde-Pumpido, que es van abstenir després de ser recusats pels encausats, i Alfredo Montoya, per malaltia-, Sáez sosté que el tipus penal del delicte de sedició emmalalteix d’imprecisió i que el concepte definitori que sobre el tipus elabora el Suprem presenta aquest defecte.

Aval a la sedició

Els seus companys del ple, en canvi, no veuen contrària al principi de legalitat la condemna per sedició, perquè creuen que «no pateix un nivell de vaguetat tan important que impedeixi conèixer amb cert grau de claredat la conducta penalment reprotxable». Tampoc no comparteixen que la redacció de l’article 544 del Codi Penal impedeixi saber «per endavant quines conductes integren o poden integrar el delicte pel qual van ser condemnats els recurrents, de manera que el precepte aplicat preserva adequadament el principi de seguretat jurídica».

A més, afirmen que el Suprem va exposar «en la seva sentència els concrets aspectes de les conductes dels recurrents en què se sustenten les seves condemnes com a coautors de sedició», cadascun amb el seu rol en una estratègia comuna concertada per ignorar les advertències del mateix Constitucional i celebrar un referèndum il·legal. El que van fer, declaren, «va desbordar els límits del que es pot considerar un exercici legítim de les llibertats d’expressió i ideològica i dels drets de reunió i de manifestació per a l’exteriorització de la protesta o crítica per l’actuació dels poders públics».