Convergència no va decidir fins entrat el mes de juliol si participava en la manifestació. Encara vivia coalitzada a la conservadora Unió Democràtica d’un Josep Antoni Duran Lleida totalment contrari a la independència. La recentment creada Assemblea Nacional Catalana (ANC) estava aconseguint omplir centenars d’autobusos. L’ambient previ era propici al cabreig: s’havia retallat l’Estatut, governava el PP i s’imposaven les retallades, tant en la Generalitat com en la Moncloa. Així en bona part es va gestar una manifestació que va desbordar tots els plans fins al punt que, com confessa la llavors líder de l’ANC Carme Forcadell, es van rebre pressions polítiques i empresarials perquè la convocatòria no fos netament secessionista.
Va ser la posada de llarg de l’entitat, que va recollir els fruits de les consultes populars en diversos municipis, i un treball sord al territori durant mesos. Amb tot, l’èxit va desbordar les previsions. La també expresidenta del Parlament recorda que CDC va intentar «que no fos una manifestació independentista, sinó per a demanar més autonomia o el pacte fiscal». «Ens deien que si era independentista molta gent no se sentiria còmoda, també des de les institucions econòmiques. Vam respondre: que vinguin tots però seran comptats com a independentistes», recorda. Fins i tot Duran hi va anar i va ser xiulat. Va ser l’inici de la fi de CiU.
La ruptura en el PSC
Un altre efecte col·lateral va ser precipitar que el sector catalanista del PSC abandonés el partit. L’ara edil d’ERC a Barcelona, Ernest Maragall, va anar a la manifestació i, poc després, va deixar el partit. Maragall descriu que després d’aquesta mobilització «en el PSC van quedar paralitzats, ancorats, van fer una fugida cap endavant fent marxa enrere: van demanar asil polític al PSOE». «La manifestació va contribuir a crear un mainstream del que era políticament correcte. El PSC no el va saber gestionar, segurament perquè no tenia opció de fer-ho», diu Jaume Collboni, primer tinent d’alcalde de Barcelona. «El mateix efecte que va tenir sobre CDC, que va deixar de ser Convergència, va tenir sobre els sectors més sobiranistes del PSC. Va ser la manifestació de l’inici d’un procés que la Diada d’enguany deixa liquidat», afegeix.
El 2010, el govern d’Artur Mas es va estrenar aplicant retallades. Governava amb el suport del PP d’Alicia Sánchez-Camacho. I propugnava un avanç d’autogovern basat en el pacte fiscal, similar al concert del País Basc i Navarra. La manifestació va desbordar al president Mas o va ser un instrument de pressió que aquest mateix va usar en relació al Govern del PP? «Aquesta manifestació ens anava molt bé», diu un membre del Govern de Mas, que rebutja la tesi de Forcadell segons la qual és l’ANC la que va sembrar el terreny i va incomodar als partits. «L’onada es crea de baix a dalt? I un rave! El lideratge polític crea un relat. Algú crea un discurs, el conrea, fa una anàlisi... I llavors encara hi havia una certa autoritat que influïa», confessa. I afegeix: «Ens convenia explicar que era la gent la que ens estrenyia ... Però quan un Govern anima a la manifestació, aquesta ja no pot punxar».
Mas diu que, en efecte, la manifestació -a la qual ell no va anar, però si gran part del seu govern- no va canviar els seus plans, sinó que els va reforçar: «El que va acabar estant en joc després de les eleccions del 2012 va ser el dret a decidir, no la independència, al marge del lema d’aquesta manifestació». Va reconduir doncs l’independentisme cap als seus propis interessos? «Més que reconduir, vam saber traduir en termes polítics el que al carrer es manifestava en termes més anímics», afirma l’expresident.
