Penso que l´existència d´aquesta via en el nomenclàtor dels carrers de Lloret és un deute històric envers un home que per Lloret va ser una veritable institució. El lloc adient, ara que estem en plena configuració del barri de Fenals-Santa Clotilde, seria sens dubte una de les vies principals d´aquell indret.
El doctor Raúl de Roviralta Astoul (1891-1979), nomenat marquès no per cap rei sinó pel Papa Pius XII -per tant, es tractava d´un títol pontifici- va anar comprant les vinyes que hi havia al voltant de l´actual finca i jardins de Santa Clotilde -que era el nom de la seva primera esposa, a la qual va conèixer quan ella estudiava a les monges franceses. Si avui gaudim d´aquell indret, de la pineda de Fenals i d´una part de la plana des de l´ambulatori provisional fins al mar, és pràcticament a causa de l´acció d´aquell home del seu temps i no del nostre, però que va acometre una acció que, potser sense que ell s´ho imaginés mai, ha transcendit fins els nostres dies amb visió de continuïtat històrica. Tant és així que avui ens alegrem que a Llorert ens quedin encara quatre pams de terra per protegir de l´especulació urbanística.
El marquès de Roviralta va encarregar al general, arquitecte i urbanista Nicolás Maria Rubió i Tudurí el disseny dels actuals jardins, tot seguint un model renaixentista italià, una obra de la qual avui Lloret s´enorgulleix i presenta com a signe de distinció i de cultura arreu del món, fins al punt que s´ha parlat de demanar a la Unesco la Declaració de Patrimoni de la Humanitat, amb tot el que això comportaria.
al marquès se li podrà retreure que era un home de dretes. Jo no en faria un retret, sinó que ho considero una descripció. Tots els antics de Lloret sabem a quantes famílies va ajudar en moments de dificultats, posant especial cura a costejar els estudis de més d´un vailet espavilat que no disposava de mitjans. I tots els de la meva generació cap enrere recordem, per la diada dels Reis, l´entranyable passejada fins a Can Roviralta a recollir el regal. Allí trobavem una sala plena de joguines distribuïdes en dues fileres, una per a nens i una per a nenes. Anavem passant en fila i en triavem una. A la sortida, rebiem a més a més una bosseta de carmels i una bandera espanyola de paper.
El primer aparell de televisió que va arribar a Lloret el va comprar ell i ho va fer per als nens de la Parròquia. Cada diumenge a la tarda, allí on és l´actual Sacristia, vèiem les pel·lícules d´en Rin Tin Tin i altres produccions de l´època. Com a soci dels Laboratoris Lasa, en els anys de la postguerra va fer arribar més d´una dosi de penicil·lina importada d´Anglaterra, quan aquí no hi havia antibiòtics i la gent moria d´una pulmonia, d´una grip forta o de qualsevol altra malaltia infecciosa.
A Barcelona, hi ha el carrer Teodoro Roviralta -el nom del pare del marquès-, paral·lel a l´avinguda del Tibidabo, on hi ha la casa pairal, si bé transformada per dins i restaurada per fora.
Es diu també -i se sap de bones fonts- que, a última hora, pretenia deixar-ho tot a Lloret i que va encarregar a un prohom del poble que li portés un notari. L´encàrrec fou acomplert, però paral·lelament es va avisar la família, que es va encarregar de portar a passejar i passejar el notari per la finca fins que... ja va ser tard i del llegat a Lloret, tururut, tururut. Posteriorment es veu que van cedir-la a canvi d´urbanització; però ja sabem que la vida és així...
Sincerament, opino que, en qualsevol cas, i anècdotes a part, és un personatge influent en la vida i en la història de Lloret, en la passada i en l´actual pel que resta de la seva obra. I que es mereix sobradament donar nom a una avinguda ben significativa.
*Advocat
