Els temps que corren són propicis per als descreguts i, en conseqüència, el títol de l'article d'avui pot no dir res a les noves generacions i molt poc a la meva. A les noves, res de res perquè han estat educades en la facilitat i en el caprici, en la sobreabundància, en el no donar valor a res i en no reconèixer valor a res; a la meva, perquè la laïcitat vinguda de les esquerres de tot tipus i signe, beneïda per l'Estat i els seus governants, en una mena de cum laude del seu paper educador, que mai ningú li ha atorgat i alguns mai no li hem reconegut, l'ha anat privant de referències cristianes quan el país tot, objectivament i imparcialment, s'ha fet en el cristianisme com ho posa de manifest la seva història o ho capten els nostres ulls. Què és sinó el Nadal que estem vivint?

La veritat sigui dita: Jo no recordo haver-lo vist penjat a casa dels meus pares, allí on vaig néixer, als baixos del carrer de la Creu, número 37, l'antic, de Sant Feliu de Guíxols, però és altament probable que hi fos, perquè bé que el vaig trobar en el desmantellament del darrer habitatge de la meva mare, una vegada aquesta es va deixar emportar per allò que repetia una i altra vegada en el seu darrer any i mig de vida: "La terra -deia- demana el que és seu".

La tragèdia, una de les arts literàries dels grecs clàssics, és en tots i cadascun de nosaltres, innegablement. Parlo d'un retrat de sant Pancraç amb la llegenda de "salut i feina!" que avui és en la meva zona de treball, a la nostra llar. Afegeix, el retrat, que el sant es venera a la basílica del Pi de Barcelona.

No recordar-ho, o potser no haver-lo vist mai penjat en alguna de les parets de la meva casa nativa, em porta a dir que la invocació a sant Pancraç la vaig sentir per primera vegada, i moltíssimes més, a en Jordi Pujol quan, després dels naufragis electorals de CDC dels anys 1977 i 1979, va capgirar el discurs polític, el va fer més intimista i més relligat a les essències del país, i el va situar en les coordenades de l'equilibri sociològic de la Catalunya de llavors, en la mitjanera justa de la ciutat i del camp, per arribar a fer possible allò que semblava impossible: guanyar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya l'any 1980. Allà va aparèixer sant Pancraç, al bell mig d'un combat electoral. Qui ho havia de dir!

Va aparèixer com a símbol d'esforç i de tenacitat, d'autoestima i d'autoexigència, d'utopia i d'il·lusió, d'anar a més a còpia de fer més, de treballar i no pas de rondinar. No va prometre res, en Pujol; va exigir treball i dedicació. Aquest discurs polític, al qual també jo em vaig lliurar com a militant de CDC no em va resultar aliè. Comptat i descomptat era el que sempre s'havia practicar a casa dels meus pares sota la invocació o no de sant Pancraç. Esforç, tenacitat, exigència... Vaig ser educat, així. I quan algú m'ha deixat anar un "tu, rai!" li he respost, sense contemplacions, que de rai, res i de feina, molta.

Sant Pancraç torna, i ho fa amb força. Aquest 2009 acabat d'encetar no pinta gens bé. L'any passat, el 2008, vàrem passar de l'eufòria econòmica i consumista a l'enfonsament del sistema. De ser rics a trobar-nos camí de ser pobres i, de fet, tots ens hem empobrit. Mala collita, la darrera, i mancats de lideratge moral, polític i econòmic per sortir-nos-en, de la foscor, que a la primavera ens arribà. No estàvem preparats pel desastre ni tampoc ho estaven aquells que dirigeixen el món. Governants, financers, homes i dones d'empresa, líders socials...tots en un Titànic de paper cartró que alguns, molt pocs, saben explicar, però que ningú, almenys no el veig, ens sap dir com evitar l'esfondrament total. Hi ha desorientació: Es tracta de la primera crisi econòmica d'un món certament globalitzat que ens afecta a tots, perquè la credibilitat s'ha evaporat i aquí ningú es fia de ningú.

Mancats de valors, qüestionada la moral i l'ètica, l'opulència d'una societat sense creences que renega de tot allò que no sigui passatger i transitori, que adora la no existència de vida després de la mort perquè es creu déu de sí mateixa, es troba orfe davant la davallada de l'economia i la manca de seguretat, i no sap com reaccionar de presonera com n'és, del dubte. Diguem-ho alt i clar: Enaltir el ric i menysprear el pobre ha estat motor del nostre fracàs. El culte de l'amoralitat és en la mateixa essència de l'èxit, i la societat només ha cercat l'èxit, el ser més que el veí, i així ha conformat una cadena en la qual cap anella no tenia consistència.

Torna sant Pancraç amb el seu "salut i feina!" perquè no hi ha més veritat que l'esforç, el sacrifici, la feina i la tenacitat. Benvingut sigueu de nou entre nosaltres.