La Luci Mir treballa aquest any com a mestra del CEIP Sa Forcanera de Blanes. Ella és de Puigcerdà però els nomenaments telemàtics del Departament d´Educació l´han obligat a traslladar-se a la Selva, tot i ser mare d´un nen de deu mesos. Un cas que no entra dins la lògica d´una organització racional dels recursos humans del departament. El seu cas no és excepcional ni únic. La seva experiència representa el món al revés dels testimonis recollits pel Diari de Girona el 29 de novembre, on quatre professores de diferents comarques de Girona explicaven com havien hagut de deixar la seva família, i casa, per anar a treballar a Puigcerdà. Entre aquests casos trobàvem el de la Laura López. Una professora de Català i de Porqueres que aquest any treballa a l'institut Pere Borrell de Puigcerdà. Ella, com la Luci, és mare dos fills de tres i sis anys i després de sis anys d´experiència li ha tocat fer les maletes.

Són dos casos personals amb destins creuats però amb les mateixes necessitats. La Luci explica que treballar a «200 quilòmetres de casa et trenca la família i l´estabilitat econòmica». I és que a part d´allunyar-se del seu marit i fill s´ha de pagar un pis de lloguer a Blanes i el quilometratge dels viatges. En tot cas, ella es pot considerar afortunada perquè té els seus pares a Porqueres, que es poden fer càrrec del nen de deu mesos durant el dia. «Només el puc veure una hora al dia quan arribo de treballar perquè després s´ha de posar a dormir», explica. Al seu marit el veu a través de la càmera web de dilluns a divendres, ja que treballa a la Molina com a cap de professors d´esquí. Comenta que tot plegat fa que hi hagi dies «realment molt durs» i això acaba afectant el rendiment a la feina: «A vegades treballes de mal grat i acabes fent les teves hores per poder marxar corrents cap a casa (Puigcerdà)».

La Luci considera que la seva situació no és única. Afirma que hi ha uns 14 companys més de professió que són de Puigcerdà o de la zona i que han hagut de fer les maletes com ella per venir a treballar a la Selva, al Pla de l´Estany o on els hagin adjudicat un plaça com a interins o substituts. A aquests docents, també hi hauríem de sumar els que es troben en la mateixa situació personal que la Luci, però que els han destinat a Puigcerdà. Tots exigeixen a l´Administració que es tinguin en compte les situacions familiars dels professors i mestres. En aquest sentit, comenta que fa dos anys, quan encara es feien els nomenaments presencials, el professorat aplaudia els que volien anar a treballar a la Cerdanya. D´aquesta manera –explica– s´evitaven molts casos com els que s´han donat aquest any. Les seves reclamacions al departament no han servit per res i, de fet, fa dues setmanes va rebre una carta d´Educació on se li deia definitivament que no era possible canviar la seva destinació.

Aquest any, doncs, i de dilluns a divendres tant la Luci com la Laura han de viure lluny de casa seva i de les seves famílies, i els caps de setmana recorren uns 400 quilòmetres per poder estar a prop dels seus. «Ens han desfet tots els plans de futur que teníem amb el meu marit per aquest any», conclou la Luci.