Quan les coses no són legalment possibles esdevenen materialment impossibles. És el que va succeir el passat dimarts a l'hemicicle del Congrés dels Diputats. La competència de la convocatòria de referèndum la té en exclusiva el govern de l'Estat i cap Estat homologable al nostre la delegaria al governant d'una autonomia política perquè la usés com a eina jurídica per desintegrar-lo per la via de la secessió del seu territori. Però com que la política catalana, majoritàriament, viu en una galàxia gasosa farcida d'enganys, de mentides i d'esbojarrats somnis, endemés de tones i tones d'ignorància esbombades pels mitjans "del règim" que intenten manipular-nos sense cap mena d'ètica professional, oi, Barbeta?, aleshores és ben fàcil de vendre i gratuït de comprar que la culpa de totes les culpes la tenen en Rajoy i en Pérez Rubalcaba, si més no aquesta setmana, doncs ja veurem qui la té quan la propera. El debat va anar com va anar, oferint els diputats Turull i Rovira una increïble imatge de passerells de províncies que només Herrera, crescut políticament allí, va salvar per punts del ridícul més espantós, salutació inclosa al president del govern espanyol i a la seva vicepresidenta que als annals del vassallatge més pur anirà a parar per part de la republicana independentista. Només li va faltar demanar-los una fotografia dedicada per en Mariano i la Soraya amb un "Quédate, Marta; que te queremos mu-cho. Un besazo".

Però, seguint-lo per televisió, vaig trobar a faltar el president Artur Mas. Amb la mateixa facilitat que es tergiversen lleis i sentències per part de membres del seu executiu, s'usen les normes quan convenen per amagar l'ou. S'ha dit i s'ha donat ordres sigui repetit mil vegades, que la llei no obliga a qui ocupa la primera magistratura del país a ser la veu del Parlament en aquesta escenografia que ens han ofert -demanar el que no es pot concedir- i ben cert és, com cert és que l'Ibarretxe, sota idèntica norma, es va plantar a la Carrera de San Jerónimo per defensar el seu pla sobiranista tot i els bombardejos que patia. Li va posar "pit i collons". També és veritat que el Govern d'Espanya va defensar la seva posició deixant-la en mans del seu president i veritat també és que el principal grup de l'oposició va encarregar al seu màxim dirigent que fixés el seu punt de vista. Si d'un "debat històric" es tractava, com així ens havia estat presentat, el primer impulsor del mateix, un irresponsable, havia d'ésser-hi i de participar-hi. Mas fou l'Absent. Rajoy i Pérez Rubalcaba varen estar a l'alçada de les circumstàncies dites "històriques"; el president de la Generalitat, no; gens ni mica. És en moments com aquest quan millor es mesura la capacitat de lideratge, el coratge, el valor, la convicció i fins i tot la dignitat del governant. Quedar-se a Barcelona i fer de comentarista post-debat fa surar la mediocritat i la supèrbia en què jo el tinc classificat des d'una nit a Palafrugell que algun dia explicaré. No puc imaginar-me Pujol, MaragallMontilla amagant-se darrere de les faldilles de les seves respectives mares com sí que ho ha fet -en sentit figurat- en Mas. L'Absent ha aparegut com un covard als ulls de massa gent. Àdhuc la tropa pròpia.

Pitjor: En el comparatiu amb el seu estimat soci Oriol Junqueras, ningú no es pot imaginar aquest darrer tancant-se en el seu despatx o fugint cap a Montserrat, sinó donant la cara des de la tribuna del Congrés dels Diputats. És la notable diferència que hi ha entre qui fou designat en un menjador familiar i el que s'ha guanyat el lloc per mèrits i capacitats. Un no és fiable; l'altre, sí que ho és, al marge, naturalment, d'ideologies. Sense anar més lluny, Duran i Lleida no va delegar en cap dels diputats a Corts de CiU la representació del grup parlamentari podent-ho fer. Ni va ni amb el seu caràcter ni amb el seu conegut respecte a les Institucions. Així que va fixar posició, jurídica i política, i va reproposar la seva aposta per la transacció o Pla B, que òbviament passa per un nou estatuts polític per a Catalunya dins d'Espanya. "Pactar per tornar a pactar", va dir, cosa que repudien públicament els inefables -i sobrers, per a mi-Homs i Rull, pels quals no hi haurà ni aturada ni marxa enrere quan els trens estiguin a un segon del xoc. Volen trencar-ho tot i que tots nosaltres en sortim malparats.

L'endemà del debat, Diari de Girona titulava el seu Editorial amb "Una porta tancada que no tanca res". Ho argumentava sòlidament i augurava que, malgrat allò viscut al Congrés dels Diputats, "el diàleg és i serà no només necessari, sinó inevitable" en qualsevol escenari de futur que es plantegi, àdhuc l'obertament independentista. Emotivitat no racionalitzada al marge, però respectable, això serà així sí o sí, com ara es diu, perquè en política, com en tantes vegades a la vida, quan una porta es tanca se n'obre una altra. No s'ha de confondre -deia l'editorialista- un capítol (del procés encetat) amb el seu final. I és així. Per això, la pregunta que ara toca és què pensa fer ara l'Absent. L'endemà mateix la va respondre enigmàticament al Parlament: Apel·lar a la legalitat catalana -llei de consultes- i a la legalitat internacional, sense concretar aquesta darrera, simplement perquè no existeix. Em sembla bé que l'Absent no defugi el camí de la legalitat, però haurà de tenir emmurriats molts alcaldes i encara més regidors perquè no proclamin la independència des dels ajuntaments estant. Veurem què hi diu el soci Junqueras, però l'ANC està a favor que aquest pas es faci, i sabut és que la Forcadell mana més que l'Absent. Retornarem a 1933 i ens aixecarem contra l'Estat? L'Absent, com a representant ordinari d'aquell i com a màxim exponent de la Generalitat, té l'obligació legal de garantir un procés pacífic i realitzat dins la llei, agradi o no agradi aquesta. I també té l'obligació legal de l'ús de la força pel supòsit que alguns plantegin escenaris de trencadissa i de confrontació. Afegiré amb totes les seves lletres: El "full de ruta" que ens ofereix l'ANC té format de cop d'estat en forma d'aixecament civil que, per la seva minuciositat i plural complicitat, ja els hauria agradat disposar als actors del 23-F, uns aficionats de tercera.

insignificança.