24 de setembre de 2017
24.09.2017

«La muerte no es el final»

Amb un «prepárense para envainarse [les espases i altres armes, s'entén]!», un oficial del Regiment d'Infanteria Arapiles 62, amb base a
Sant Climent Sescebes i que acumula 375 anys d'història, anunciava el final de la primera jura de bandera civil que té lloc a la província

24.09.2017 | 10:00
«La muerte no es el final»

Uns tres-cents civils s'apleguen al castell de Sant Ferran per jurar la bandera espanyola i, si fos necessari, «entregar la vida
en defensa d'Espanya» enmig de la voràgine independentista |v Tres companyies militars acompanyen els ciutadans

El mateix dia que l'huracà polític (i social) que assota Catalunya de fa uns dies per obra i gràcia del «procés» adquireix intensitat màxima amb l'intent de prendre el control dels Mossos d'Esquadra per part del Ministeri de l'Interior, a l'enorme castell de Sant Ferran de Figueres, ahir, uns tres-cents civils, la majoria de la província de Girona, algun vingut d'altres regions de l'Estat –«veu aquella senyora gran d'allà? És de Madrid!», comentava en veu baixa i molt amablement un comandament de rang intermedi vestit amb un uniforme verd caqui impecable farcit de medalles– juraven estar disposats a morir per la seva pàtria. Literalment.

Professat el compromís i l'amor vitalici per Espanya, els «jurandos» (sic), un per un, desfilaven davant la bandera groga i vermella i li feien un petó, a ritme de les marxes militars que interpretaven amb precisió dues bandes de música, els boines verdes de la de Guerra del regiment de Sant Climent Sescebes i els boines negres de la que duu el nom de la batalla de Castillejos (1860).

La primera jura de bandera civil que s'oficiava a Girona servia també per commemorar el 375è aniversari del Regiment Arapiles 62 –el «viejo Arapiles» en argot castrense–, amb quarter general a Sant Climent i que duu el nom d'una altra batalla, en aquest cas de la Guerra de la Independència, que a l'inici del segle XIX va enfrontar Espanya amb les tropes de Napoleó. El combat va desencadenar-se el 1812 entre dos pujols d'un poble de Salamanca, l'Arapil Chico i l'Arapil Grande, i va saldar-se amb victòria de les tropes espanyoles, que comptaven amb el suport d'anglesos i portuguesos.

Presidia la jura de bandera, manu militari, el general de la Brigada Aragón I, José Luis Sánchez Martínez-Falero, acompa­nyat per altres comandaments de l'Exèrcit de Terra –no hi faltava, per descomptat, el coronel del Regiment Arapiles 62, Javier Mur Laguna–, de la Marina i de l'Exèrcit de l'Aire, i per un destacament de càrrecs del Partit Popular, amb l'altíssim Xavier Garcia Albiol al capdavant, secundat pel diputat al Parlament per Girona Sergio Santamaría, per la regidora de la ciutat Immortal Concepció Veray i pel subdelegat del Govern, José Manuel Sánchez-Bustamante.

«Vida en defensa d'Espanya»

«¡Españoles! ¿Juráis o prometéis (...) guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al Rey y, si preciso fuera, entregar vuestra vida en defensa de España?», va preguntar, de viva veu i com marca la llei, Mur Laguna des del faristol. «¡Sí, juramos!», van respondre els 300 ciutadans a l'uníson, sota un sol de justícia considerable. Expressat el compromís, besada la bandera i cridades a tot pulmó les consignes «¡Viva España! ¡Viva el Rey! ¡Viva el Regimiento Arapiles!», el guió de l'acte solemne, que va durar una hora, cedia el protagonisme als prop de 350 militars que acompanyaven els civils. A banda de soldats de l'Arapiles 62, n'hi havia del «regiment germà» Galícia 64; en total, tres companyies col·locades en formació perfecta al pati d'armes del castell. Van cantar La muerte no es el final, himne compost pel sacerdot Cesáreo Gabaráin Azurmendi (1936-1991) –autor de peces com El pescador d'homes, molt habitual a les misses catòliques– i preludi de l'ofrena als caiguts per la pàtria, que «como valientes lucharon, como héroes murieron», protagonitzada per un grup d'una desena d'abanderats amb precisió gairebé suïssa («banderines, pie derecho, aaar!!!») i amb la cadència lenta que marcava el compàs d'un altre himne, el d'Oració, interpretat per un corneta en solitari. Van cantar, també, la cançó de capçalera d'Infanteria, Ardor Guerrero («Si al caer en lucha fiera / ven flotar victoriosa la Bandera /ante esa visión postrera /orgullosos morirán»).

Minuts després d'escoltar, dempeus, l'himne d'Espanya, que els soldats van saludar amb els sabres i els fusells HK-45 de fabricació alemanya enlaire, els germans Alejandro i Estela Sánchez, de 23 i 19 anys d'edat i veïns de Figueres, explicaven haver viscut la jura amb «il·lusió». «Ens agraden les terres d'Espanya», apuntava Estela en un moment en què el desafiament independentista sacseja els fonaments de l'Estat, convençuda que «juntes poden fer moltes coses». Alejandro, per la seva banda, es declarava «content» d'haver segellat el seu «compromís amb la pàtria».

D'Al-Aaiun a Sant Ferran

Josep Termes, reservista de 64 anys que va ser membre de les Brigades Paracaigudistes de l'Exèrcit de l'Aire i que el 1973 va entrar en combat a Al-Aaiun, al Marroc, «poc abans de la Marxa Verda [promoguda pel rei Hassan II la tardor-hivern de 1975 i que va desembocar en la pèrdua del Sàhara Occidental]», també marxava de Sant Ferran «satisfet» de la seva segona jura de bandera. I la Xesca, filla de la Bisbal d'Empordà emigrada a Barcelona, no amagava la seva afinitat «amb tot allò que tingui a veure amb els militars». De fet, anava vestida amb jaqueta i pantalons verd caqui i duia una samarreta amb l'emblema de l'Exèrcit espanyol. «Què em semblaria una Catalunya independent? Si el referèndum es fes ben fet, legal i pactat, no hi veuria cap problema». Tal qual.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook