05 de novembre de 2017
05.11.2017

Justícia històrica, en femení

L'Institut Català de les Dones recull en un llibre les biografies de seixanta-cinc dones «oblidades per la història» que s'han publicat al llarg de cinc anys a la revista «Sàpiens» - El volum destaca set personalitats vinculades a les comarques de Girona

05.11.2017 | 10:58

L'afirmació que la història està escrita pel poder i que aquest es troba, majoritàriament, en mans d'homes no descobreix res de nou, però la presidenta de l'Institut Català de les Dones (ICD), Núria Balada, ho recorda per denunciar l'absència «pertot arreu» de «la visió i les aportacions de la meitat de la població, les dones». Ho fa en el preàmbul d'un llibre que recull 65 biografies de dones oblidades per la història, el nom de la secció que la revista Sàpiens hi ha dedicat durant cinc anys.

L'oblit històric afecta moltes dones més, però aquesta selecció vol contribuir a corregir, encara que sigui parcialment, el greuge que –en paraules de Balada– «ha ignorat, invisibilitzat i menystingut les gestes femenines». La tria inclou compositores, escriptores, docents, aviadores, metgesses, matemàtiques, monges, pageses, reines o activistes, entre les quals n'hi ha set de vinculades a Girona.

AURORA BERTRANA

Escriptora, violoncel·lista, inconformista, aventurera

El retrat d'una jove Aurora Bertrana (Girona, 1892-1974) ocupa la portada del llibre Elles!, un protagonisme que reforça l'Any Bertrana que es commemora aquest 2017. La biografia arrenca subratllant l'esperit aventurer que ja tenia de nena: amb 8 anys va marxar de casa, sola i a peu, amb l'objectiu de veure el mar. I continua ja d'adulta, quan va guanyar-se la vida com a violoncel·lista, va viatjar i va escriure una vintena de llibres –alguns basats en la seva experiència a la Polinèsia i el Marroc–, va presentar-se a les eleccions de 1933 amb ERC, va exiliar-se i va escriure unes memòries que acaben l'any del seu retorn a Catalunya, el 1949, perquè «sense cap aventura [havien estat] anys somorts, anys grisos».

CELESTINA VIGNEAUX

Mestra i pedagoga precursora de la innovació educativa

La innovació pedagògica de principis del segle passat va tenir un nom propi femení i gironí, el de la mestra i pedagoga Celestina Vigneaux (Girona, 1878-Barcelona, 1964). Serveixi d'exemple la conferència sobre càlcul mental que el 1900 va oferir a l'Escola Normal de Madrid, on treballava, i on va utilitzar el referent d'un pedagog suís defensor de la coeducació. A Catalunya, va impulsar el primer menjador escolar i va defensar la importància d'escoles amb espais adequats. Va ser degana dels mestres públics de Barcelona i va viatjar per Europa amb Rosa Sensat. Aquestes són algunes de les claus subratllades per Sàpiens; que també recorda que entre els seus fills hi ha el filòleg, la psicòloga i el matemàtic Joan, Júlia i Ernest Coromines.

CATERINA ALBERT

La primera a ingressar a l'Acadèmia de les Bones Lletres

L'escriptora Caterina Albert (l'Escala, 1869-1966) va ocultar-se rere un nom d'home, Víctor Català, per poder desenvolupar la seva professió. Va escriure obres cabdals de la literatura catalana, com Solitud; tot i que, oficialment, la seva feina era administrar el patrimoni familiar. El canvi de nom el va decidir després de guanyar els Jocs Florals d'Olot amb el monòleg La infanticida (1989), considerat massa dur per a una dona. «No volia més escàndols i, sobretot, no volia que ningú jutgés la seva obra pel que tenia –o no tenia– l'autora entre les cames», explica la biografia. Mai va desvetllar la seva identitat, ni quan va entrar a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres (1923). Ella va ser la primera dona a ingressar-hi i les següents, Francesca Vendrell i Eulàlia Duran, no ho van fer fins el 1984 i 1987; el 1996 les va seguir Lola Badia; Carme Riera, el 2002; i Pilar Vélez, el 2009 –tal com especifica el web de la institució.

NA MERCADERA

La «dona guerrera» que es va enfrontar a un soldat francès

Na Mercadera, «una dona guerrera a Peralada (1245-1300), ha passat a la història perquè apareix a la Crònica de Ramon Muntaner com a protagonista d'un fet 'meravellós'» –explica el text–, quan Catalunya vivia la croada contra la Corona d'Aragó. Durant el setge de les tropes franceses a Peralada, després que el rei Pere el Gran hi instal·lés el quarter general, ella va decidir anar a buscar cols a l'hort; pel que es va vestir d'home i es va armar amb llança, espasa i escut. Quan hi era, un guerrer francès va caure del cavall a prop seu i el va instar a «rendir-se –o morir–» després de clavar-li la llança a la cuixa. La dona va lliurar el presoner al rei i, en recompensa, en va rebre el cavall i les armes, a més del rescat que pagaria l'exèrcit de França.

INGILBERGA

L'última abadessa de Sant Joan

La publicació també inclou l'última abadessa de Sant Joan, Ingilberga (Vic, 976-1046). La van donar a Sant Joan de les Abadesses quan tenia poc més de 10 anys i el 996 va rellevar l'abadessa, acabada de morir. Les «conductes immorals» de les monges –recull el llibre– van fer dissoldre la comunitat perquè, segons afirma una butlla papal de 1017, havia convertit «la casa d'oració en un bordell de meretrius de Venus».

EMMA DE BARCELONA

«L'abadessa repobladora», filla de Guifré el Pilós

Emma de Barcelona és una altra de «les 65 dones oblidades de la història». Tercera filla de Guinedilda i Guifré el Pilós, va néixer el 880 a Sant Joan de les Abadesses i va morir al seu monestir, el 942, on els seus pares la van lliurar als 5 anys. Als 15 es va convertir en abadessa, fundant la primera comunitat de monges de Catalunya. Tota la vall de Sant Joan depenia d'ella i, gràcies a la seva habilitat per a la gestió política i econòmica, va multiplicar les propietats del monestir, creant pobles, esglésies i monestirs al Ripollès, a més del Berguedà o el Vallès.

GUINEDILDA DE CERDANYA

Una dona amb sentit d'estat, esposa de Guifré el Pilós

Guinedilda de Cerdanya, d'on era comtessa, com d'Urgell, Barcelona, Girona i Osona, va ser l'esposa de Guifré el Pilós. El matrimoni es va celebrar cap al 870 i, segons documentació de l'època, Guinedilda va compartir el poder amb el seu marit. La biografia la descriu com «una dona amb sentit d'estat» i «mare de la pàtria». Dels seus nou fills, dos van ser monjos al monestir que acabaven de fundar a Sant Joan i a Ripoll. Se suposa que està enterrada en aquest últim, però només es té constància de les restes del comte.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema