Dissabtecompromís à la royale

Dinar a Can Xapes de Cornellà del Terri. És més que un restaurant. És un projecte que demostra que qualsevol negoci es pot impulsar amb ambició i, al mateix temps, estar compromès amb el món que l’envolta. Can Xapes és un restaurant de cuina creativa modesta. Amb un nucli professional forjat en l’elit gastronòmica (Celler de Can Roca de Girona, l’Aliança d’Anglès o Els Tinars), que forma joves que van arribar a Catalunya desemparats. Sense pares i alguns entre els eixos d’unes rodes. Els que abans de fer-se majors d’edat se’ls coneix amb l’acrònim MENA (Menors Estrangers No Acompa­nyats).

Durant un temps, a Can Xapes els ensenyen disciplina laboral. Pel que fa al restaurant, aprofundeix en el concepte de la gastronomia de territori sense posar a taula productes immòdics i amb una elaboració sense deconstruccions però moderna i buscant la perfecció. Amb uns espais amb un gust notable pel disseny i el detall que fa que sigui confortable, i amb un respecte escrupulós per la història recent de Cornellà.

Aquest nou establiment és, de fet, la reobertura del vell Can Xapes, tancat fa uns anys, i que s’havia consolidat dins de l’antic Cine Rosa, cosa que li dona una personalitat singular. Una carta a preus molt justos completa el cercle virtuós. Si consolidar un restaurant de tall convencional requereix un esforç colossal, un model compromès com aquest és doblement difícil.

Això converteix en extraordinari el mèrit que té el bon nivell de Can Xapes. No tots els clients, i potser ni tan sols la majoria, pensaran quan hi vagin en el projecte social que hi ha al darrere. Fins al punt que, avui, un comensal deia sobre un sublim caneló de carn rostida amb trompetes de la mort, pernil i parmesà: «Li falta tòfona», ignorant que el preu del plat és també un dels grans valors de l’establiment.

DiumengeARRELS EN DOS ESTATS

Des de fa onze anys, la Teresa Puig, de l’oficina de Turisme de Portbou, organitza una de les caminades més belles i amb més sediment que es poden fer. Es fa entre aquesta població i Cotlliure, passant per Cervera, Banyuls i Portvendres, resseguint el litoral entre les costes Brava i Vermella. Caminant per l’Alt Empordà i el Rosselló.

És una mica més que una caminada perquè ressegueix el camí que milers d’exiliats van fer durant la retirada. Enguany fa 80 anys d’aquell èxode de republicans que marxaven per por de ser assassinats pels militars colpistes que van guanyar la guerra espanyola. La caminada d’avui dista molt d’aquelles cares de fam, de fred, de desesperança i d’extenuació de les fotografies. Aquells rostres de la mort. Centenars o milers -mai s’ha calculat- varen morir en els dies o setmanes posteriors als camps de concentració.

Durant tot el recorregut em venen tota l’estona al cap. Avui fa un dia meravellós, amb un sol generós. Els ametllers estan florits, la fragància de la mimosa és penetrant i la mar de color turquesa, encara que moguda. Hi ha un lleuger vent de llevant. Durant molts quilòmetres xerro amb nord-catalans de Cervera.

En especial amb en Jacques Dalmau, fill del senyor Dalmau, que tenia la principal botiga de Cervera on compraven el cafè les dones de Portbou que es dedicaven a l’estraperlo. Dalmau és francès perquè durant la retirada es va cremar la seva fleca familiar a Portbou. Ara és un activista catalanista i un apassionat de la seva terra i de la pesca. Avui està contrariat perquè amb una mar tan moguda pertorba les garotes. Una altra part del camí, inclosa la cervesa a Banyuls, la faig amb en Jaume Pous, un constructor jubilat de Portbou que avui es dedica a caminar, cuinar, llegir i viatjar i, que com en Jacques, és un apassionat d’aquesta terra separada per dos estats però amb una gent que comparteixen passió per una arrel. Quan arribem a Cotlliure, ja no queda cap rastre de Pedro Sánchez.

Dilluns30 ANYS DE DIFERÈNCIA

Fa 30 anys cobria com a reporter la visita de l’aleshores vicepresident del Govern espanyol, Alfonso Guerra, a la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure. Guerra hi va anar en cotxe des des de Figueres, dinant a Can Narra a Llançà, i passant per Portbou. Hi eren presents les nebodes del poeta. Va ser un acte molt considerat. Guerra encara no era Guerra. O si ho era encara no havia aflorat en tota la seva rudesa i intransigència.

En aquell moment va demanar que les restes del poeta romanguessin per sempre més a Cotlliure com a record permanent de l’exili. 30 anys després, un altre socialista, Pedro Sánchez, infinitament més moderat, ha estat escridassat per persones que reclamaven la posada en llibertat dels presos polítics catalans. No eren només activistes del sud. També n’hi havia, però molts, de la Catalunya nord. Res ha millorat. Tot ha empitjorat.

DimartsA la grenya a les medes

De nou escaramussa entre la Generalitat i els centres de submarinisme de les illes Medes per les llicències per operar en aquesta reserva, que és un dels espais de busseig més atractius de la Mediter­rània. Des que l’any 1983 que el govern de Catalunya va decidir protegir les Medes, mai han sabut trobar la tecla adequada que permeti un equilibri entre la protecció radical del fons marí i l’activitat empresarial d’aquests centres que, anualment, hi submergeixen 80 mil persones. Durant anys es barallaven per la quantitat d’immersions permeses. I ara per les llicències. La Generalitat no ha sabut trobar l’equilibri en la gestió dels parcs naturals. Alguna cosa tindrà a veure l’extermini de la Conselleria de Medi Ambient per part del govern d’Artur Mas, amb una Esquerra Republicana de Catalunya que no ha fet res per cor­regir-ho.

DimecresCARRETERES ARBRADES

En Martí Dacosta descobreix i denuncia a través de les xarxes socials la tala dels arbres que flanquejaven la C-252, entre Vilabertran i Peralada. Una carretera a la francesa, que li dic, ja que només a França s’han preservat bona part d’aquestes vies romàntiques que ens recorden temps passats més pausats.

Hi ha una llegenda que diu que va ser un ministre franquista que les va condemnar perquè en una d’aquestes se li havia matat un fill en accident. És fals, això del fill. Sí que va ser el franquisme que se les va carregar però encara ara continuen essent repudiades per les administracions. Avui ha estat la Generalitat qui ha liquidat aquests arbres, sense donar cap explicació.

DijousArxivar una mort

Més de sis anys després del seu assassinat, ja sabem, llevat que hi hagi un gir inesperat, que la mort de l’empresari hoteler empordanès Jordi Comas quedarà impune. El jutjat de Sant Feliu de Guíxols ha decidir arxivar el cas, després que hagi fracassat la seva investigació (amb els Mossos d’Esquadra) sobre tretze sospitosos, a qui no han pogut relacionar de cap manera amb l’execució del crim.

La majoria d’assassinats acaben resolts per la policia. La mort de Jordi Comas és un fracàs d’aquells que frustren la policia i que ens fa més fràgils i vacil·lants com a societat.

DivendresLA TRANSFUSIÓ

Les enquestes, o els que diuen que han vist enquestes, apunten que a les eleccions generals hi haurà un ressorgiment del PSC a totes les demarcacions catalanes. Un antic dirigent d’aquest partit m’explica que «és possible que així sigui», però adverteix que serà una «simple transfusió» per frenar el bloc de l’extrema dreta. «Dubto molt que el PSC pugui recuperar mai el poder municipal», conclou.