Manuel Costa-Pau tenia 30 anys l'any 1966. Dirigia la col·lecció La novel·la popular, de l'editorial Alfaguara, estava casat i tenia quatre filles i un fill. L'home anava per feina. I en aquestes, va publicar Turistes, Sirenes i gent del país, que va suposar tot un Turistes, Sirenes i gent del paísboom

El llibre parlava d'un fenomen que acabava de néixer, el turisme, però lluny d'estadístiques i dades econòmiques, era una anàlisi amena i divertida, sobretot divertida, del tema. Com que sol ser habitual que els autors amb sentit de l'humor siguin intel·ligents, el llibre va resultar ser una extraordinària anàlisi del turisme. Tan extraordinària que es va comparar amb Els altres catalans, de Candel, i Nosaltres, els valencians de Fuster, i que avui, més de mig segle després, encara sorprèn per la seva capacitat visionària. Perquè Costa-Pau, amb l'excusa de retratar el turisme, retartava també la societat catalana i espanyola del desarrollismo.

Utilitzant recursos literaris ben allunyats de l'assaig tradicional, introduint fins i tot converses que, molt a l'estil de Julio Camba, mai no sabrem si són reals o inventades, aquell home amb cinc criatures i una dona que l'esperaven a casa, encara va tenir temps d'escriure més de 400 pàgines que es llegeixen avui tan bé com fa mig segle. O millor encara, perquè ara, i només ara, comprovem que l'olfacte de Costa-Pau era tan solvent com la seva ploma.

Així posa en boca d'un tal Joan Paradís, a saber si personatge inventat o real, esparverat després de comprovar que existia una indústria dedicada a fabricar escuradents amb el cap del Quixot, que «es veu que això del turisme és com una mamella llarguíssima que va des d'allí el Nord fins a casa nostra».

Mamella que des de 1966 no ha deixat de créixer, com si pertanyés a aquelles dones que també cita Costa-Pau en el llibre amb expressió que avui li valdria lapidació en la via pública per part de feministes i aliats: «senyores d'aquelles que us fan gira tres vegades».

I la història de l'avi Tocavents? No és tot un avenç del que seria l'especulació a la costa? L'avi Tocavents tenia una vinya encarada a mar, era tot el que tenia. Un senyor de figueres li va voler comprar. Es resistia, però cent mil duros el van convèncer. El senyor de Figueres va vendre la vinya dos anys després a un amic, aquest a un estranger, i l'estranger a una empresa alemanya per cinc milions, «ara és un hotel i qui sap què val». I així, explica l'autor, «un darrere l'altre, els pagesos pobres anaven venent les vinyes-verdes-vora-el-mar».

Toreros i olé!

Un capítol del llibre ironitza sobre el mite dels toreros, gràcies a la Brigitte, una noieta del Canadà que amb unes amigues van aterrar a l'aeroport de Perpinyà «esperant veure xicotets descalços de cabells negres i ulls de foc amb una capa roja i torejant pels tancats de bestiar».

Per les prades de l'Empordà, en canvi, «només veien les pacífiques vaques i els bous tranquils que anaven rumiant l'herba; i a cap xicot del país se li acudia de ficar-se entre aquells animals amb un drap vermell». Al cap de poc, un metge amb olfacte empresarial, va muntar una mica a l'interior un espectacle flamenc amb ballarins, toros, beguda i menjar, «on la festa es perllongava tota la nit». «Feu molts diners», apostil·la Costa-Pau, potser preveient que, d'aquests, n'hi hauria uns quants.

Naturalment, l'arribada del turisme era també l'arribada d'aventures sentimentals, o potser només sexuals, díficilment experimentables en l'Espanya franquista. Per això «cap de setmana. Correnties de motos cap a les platges. Són jovent del prelitoral. Es fiquen per tot arreu i busquen ràpid l'aventura. Cotxes de línia. Bicicletes. Cotxes utilitaris de petitburgesos. Van d'una platja a l'altra. L'aventura del cap de setmana és un drama». Ja ho diu el cambrer de Cadaqués, parlant d'aquelles anglesetes de cara angelical: «Aquí on les veieu, han llogat un pis ja deu fer un mes, i cada vuit dies reben xicots distints...».

Es lamenta, ja aleshores, amb tot el que havia de venir, de l'urbanització de la costa, i posa com a exemple «la meravellosa font gòtica de Blanes, eclipsada per l'edifici vertical d'un cinema, de presència esgarrifosa». Assenyala que la mala fortuna arquitectònica i urbanística «tenen lloc en les regions on el turisme de postguerra va produir-se de cop, immediatament oberta la frontera, com Mallorca i la Costa Brava».