El pressupost municipal. L'eina bàsica per al funcionament de qualsevol ajuntament, sigui quina sigui la seva dimensió, i tants de maldecaps que comporta... Les finances són absolutament bàsiques per a cada un dels ens municipals. No hi ha poble o ciutat que no s'hagi de regir per uns comptes i després deixar-se fiscalitzar per demostrar el bon funcionament d'un pressupost. Els pressupostos i les quantitats econòmiques en què es mouen actualment els ajuntaments evidentment no tenen res a veure amb els de fa 40 anys enrere. Llavors la situació era completament diferent ja que pràcticament es partia de zero amb pressupostos que bàsicament funcionaven per permetre el correcte funcionament de l'Ajuntament i pel pagament de les nòmines del personal. Per cert, en aquella època, les plantilles de personal tampoc no tenien res a veure amb les actuals. Si es quadraven els comptes, es pagaven les nòmines i s'estava al corrent amb els proveïdors ja n'hi havia prou. Perquè, d'inversions, ben poques.
El primer mandat municipal va servir per establir les bases d'un finançament més o menys sanejat per afrontar posteriorment l'etapa de major inversions que han tingut mai els ajuntaments. Pràcticament estava tot per fer. En moltes localitats i ciutats s'havia de fer el clavegueram, l'enllumenat, asfaltar carrers? i un nou planejament urbanístic. Els ingressos eren els que eren. Per via estatal van començar a arribar poc a poc diners a mesura que s'anaven consolidant certes estructures i quan es va assolir l'entrada a la Unió Europea es va obrir una altre porta. Arribaven posteriorment els fons europeus. Els ajuntaments s'han anat nodrin de diners per la via impositiva. Amb els imposos es financen gran part de les obres. Ara i abans.
Durant els primers anys dels ajuntaments democràtics les inversions es van disparar. Moltes obres es van finançar amb les temudes contribucions especials. Els veïns afectats per determinades obres d'urbanització per exemple havien d'assumir una part del cost econòmic que suposava l'obra. A poc a poc les ciutats van anar creixent, els carrers es van anar fent grans, van donar pas a promocions immobiliàries privades que van motivar que determinats impostos com l'Impost de Béns i Immobles (IBI) adquirís un paper determinant en els ingressos municipals. Igual que l'Impost de Vehicles. El parc automobilístic de cada ciutat va créixer de forma espectacular. La bonança econòmica es va traduir en una bonança a les finances municipals i cada ciutat va assumir grans obres que ara serien pràcticament impossibles. Alguns municipis, especialment els situats en àrees urbanes a prop de grans ciutats, van decidir tirar endavant polígons industrials. L'arribada de noves empreses buscant sòl industrial va possibilitar nous ingressos i més polígons. Alguns amb el temps han resultat un fracàs i s'han convertit en solars desèrtics.
Pel que fa a les plantilles no hi havia tampoc la dimensió que tenen ara ni tampoc hi havia el gran nombre d'assessors que tenen alguns grups polítics. Les plantilles estaven pràcticament integrades per funcionaris de carrera. Tampoc els alcaldes cobraven un sou establert i públic. Per això una de les primeres polèmiques que es van generar a molts ajuntaments durant la seva primera etapa va ser quan es va aprovar designar un sou mensual a alcaldes i regidors. Ara, 40 anys després, se'n diu indemnització.
Els ajuntaments acaben de passar l'etapa de més penúria econòmica coincidint amb la crisi global. Sense ingressos, s'han acabat les obres. S'han acabat també les inversions. I la concessió de subvencions s'ha retallat i s'ha ampliat el termini de pagament a tercers i proveïdors. Fins i tot s'ha finiquitat aquella etapa en què quan faltaven pocs mesos per a les eleccions municipals es disparava la febre de les inauguracions. Tot s'acabava a corre-cuita en alguns casos i s'inaugurava. Ja fos un pavelló, un camp de futbol, una plaça o una àrea de jocs infantils.
Els pressupostos municipals s'han multiplicat com a pans i peixos. Però qui pensi que només s'han disparat a les grans ciutats va equivocat. Durant els primers quinze anys, a les comarques gironines qui més va multiplicar els seus pressupostos van ser municipis de poca dimensió: Vilallonga de Ter (un 3.440% més respecte al 1979), Llambilles (un 3.140% més), Celrà (un 3.025% més), Camprodon (un 2.860% més) i Mont-ras (un 2.700% més respecte el 79).
Actualment, es mantenen aquests increments espectulars. A Girona s'ha passat, el 1979, de tenir un pressupost de poc més de 1.121 milions de pessetes (uns 6,7 milions d'euros) a 117 milions, la qual cosa significa un increment del 1.646 per cent.
Totes les ciutats capitals de comarca han tingut la mateixa tendència. A Figueres l'augment ha estat del 3.900 per cent, passant dels 236 milions de pessetes del 79 (1,4 milions d'euros) als 56 milions d'euros. En aquest últim pressupost no està comptabilitzada l'empresa Fisersa. A Olot, fins i tot, l'increment és superior: 4.061 per cent. Ha passat dels 140 milions de pessetes (841.000 euros) als 35 milions d'euros. Banyoles tampoc s'ha quedat al marge d'aquests augments pressupostaris. Ha crescut un 3.451 per cent passant de 84 milions de pessetes (504.000 euros) fa 40 anys enrere als 17,9 milions d'euros de 2019.
Ripoll i Puigcerdà se situen en percentatges d'augments molt similars a la resta de capitals de comarca. En el seu cas han registrat creixements pressupostaris del 3.263% més i 3.601% més, respectivament, passant de 336.000 euros a 11,3 milions i 37.000 euros a 13 milions, en aquest present exercici econòmic.
A Santa Coloma de Farners el creixement encara ha estat més significatiu. El pressupost ha crescut un 4.160 per cent, passant dels 360.000 euros de 1979 als 15,3 milions d'euros actuals.
Però qui s'emporta la palma en increment pressupostari és la Bisbal d'Empordà, si bé és cert que partia d'un dels pressupostos més baixos de l'època. El 1979 gestionava 34 milions de les antigues pessetes (204.000 euros aproximadament) i ara té un pressupost de 16,3 milions d'euros, cosa que suposa un augment del 7.890 per cent.
