El periple de creuar l'Himàlaia sense guia: «No som kamikazes»

Han fet la ruta sols -sense més acompanyant que les sangoneres-, en un periple de 99 dies que els ha portat a haver-se d'enfrontar a una dieta a base de barretes de musli, el perill de glaceres i allaus i temperatures inferiors als 20 graus sota zero. Les botes també ho van patir i van anar al contenidor, ben destrossades, abans d'acabar.

«Ni en Sergi ni jo teníem experiència en alta muntanya. Per res. De fet, ha sigut gairebé el primer trekking que hem fet a la nostra vida», admeten per telèfon des de la capital nepalesa de Katmandú.

Una mica kamikazes? Ho neguen rotundament. «Això vull que quedi molt clar; no som kamikazes, som persones amb cap fred i seny, crec que això ens permet fer aquestes aventures», justifica el banyolí Sergi Unanue, periodista de professió, que també aprofita per narrar les seves cròniques de viatge a les xarxes socials sota el nom de «Los Viajes de Walliber». Segons Unanue, ja estan acostumats que, a allò que es proposen, la gent els digui que «no es pot fer» o que és «molt perillós». «Ja no ens fiem excessivament d'aquestes coses -apunta Unanue-, estem una mica cansats que la gent que no ho ha intentat ens intenti frenar a l'hora de perseguir els nostres objectius». Ja s'hi havien trobat quan van arrencar, cadascú per la seva banda, el projecte de recórrer el món sense avions i aixecant el polze, arribant amb autoestop on fos. Així doncs, al setembre es van reunir a Katmandú, van agafar un llibre i van preparar la ruta. El 20 del mateix mes van fer les primeres passes de la travessia, prescindint del servei d'una agència de viatge, ja que les seves ofertes costaven entre 35.000 i 50.000 dòlars. Pel seu propi peu, en canvi, el pressupost de la ruta va girar al voltant del miler. «Una de les coses que té el Great Himalaya Trail és que no hi ha massa informació enlloc i la que hi ha és poc fiable», apunten, en al·lusió als «interessos que tenen al darrere les agències». Com que no havien fet preparació física prèvia, van agafar-se les primeres setmanes com si fossin un entrenament pel que els venia al damunt. «Al principi anàvem més a poc a poc, veient com reaccionava el nostre cos», explica Benedicto.

Sangoneres i poca aigua

A banda del cansament de la pròpia activitat física -més de 1.700 quilòmetres d'itinerari i 175.000 metres de desnivell acumulat-, val a dir que les situacions adverses van començar ja des de bon principi. Les pluges del monsó van durar més del compte, contra tot pronòstic, i això va fer que haguessin de conviure amb un clima molt humit. I si hi ha pluja, hi ha sangoneres. «No porten malalties ni res però és pesat i desagradable», lamenten. Un dia va ser especialment cansat, quan el camí havia quedat envaït per la vegetació i l'havien d'anar apartant, amb sangoneres per tot el cos.

Un altre repte va ser, paradoxalment, la manca d'aigua. En arribar al pas de Tilman, a 5.320 metres d'altitud, es van adonar que estaven envoltats de gel i neu, però que no hi havia aigua líquida enlloc. Van passar 25 hores amb menys de dos litres d'aigua pels dos.

Justament en aquest mateix punt de Tilman els va sorprendre que hi hagués un metre i mig de neu i glaceres. «Caminàvem en fila índia i amb uns metres de distància -assevera Benedicto-, i si fas un pas en fals i caus per una escletxa de la glacera, és molt probable que sigui l'última cosa que facis». Per evitar riscos innecessaris, van decidir donar més volta i anar pel lateral, on hi havia menys neu.

Fred i perill de congelació

Les temperatures extremes també els van desafiar. Quan van acampar a Dolpo, coneguda com la zona més freda del Nepal, el termòmetre va baixar per sota dels -25ºC. Al llevar-se a trenc d'alba per posar-se a caminar, Unanue va començar a perdre el tacte dels dits de la mà i a sentir mal, sense que cap raig de sol sortís a mitigar-ho.

«Ja no em reaccionaven a res, eren com fustes, de color blanc i l'extrem lila i van començar a presentar primers símptomes de congelació», indica el periodista banyolí, tot i que afirma que en cap cas va patir per si era greu. Al migdia, les mans es van anar recuperant, tot i que va perdre la sensibilitat d'un dels dits, que no ha recuperat fins que no ha renovat la pell.

Tot i la satisfacció d'haver aconseguit la fita, la ruta va quedar tacada, malauradament, per la mala experiència amb els locals en «no sentir-se benvinguts». «Ens hem emportat una decepció molt gran, immensa», lamenten, ja que l'experiència prèvia a Mongòlia els havia brindat molts més moments d'hospitalitat.

«A la muntanya, un turista és un bitllet de dòlar o d'euro», afirmen, tot i que diuen que no són els diners el que els dol, sinó que els posa «tristos» el fet de no haver gaudit de cap vincle ni confiat en ningú. «Ens atreviríem a dir que és el que més ens ha desgastat, més que tenir sangoneres per tot el cos», convenen els dos.

Musli com a salvavides

Els alpinistes (acabats d'estrenar) resumeixen la seva dieta en tres punts. El primer és que «no hi havia dieta», ja que no fer algun àpat era una constant del dia dia i es podien trobar amb anar a dormir amb la panxa buida. «Ens hem saltat àpats? Home, sí!», exclamen. «Forma part de la nostra manera de viatjar, estem acostumats a moments d'incertesa i ens adaptem a cada situació», expliquen. El segon punt són les barretes de musli, que van ser el salvavides i sempre portaven provisions per dies. A l'Himàlaia hi ha molts pobles on parar i poder menjar l'àpat típic del país, el Dal Bhat, fet a base d'arròs i verdures. A més, tampoc els van faltar els ous com a font de proteïnes. Poc es pensaven que acabarien trobant a faltar la fruita fresca, que tant escasseja a l'alta muntanya.

El bitllet de tornada, però, «està més lluny que mai», diu Unanue, que seguirà escrivint la seva «Volta al món sense bitllet de tornada» a Naciódigital. Benedicto, per la seva banda, amb la carrera de Polítiques, es planteja fer de professor de submarinisme per un temps.