No ens havia passat mai abans, des que tenim memòria. Ni succeeix en temps de guerra: la meva mare anava a l'escola del poble entre el 1936 i el 1939, durant el conflicte civil. Però ara, d'un dia per l'altre -la tarda del dia 12-, gràcies a les eficients tecnologies de la comunicació, Educació emet la Instrucció 1/2020 i s'ordena l'immediat «tancament de tots els centres i serveis del Servei d'Educació de Catalunya, en qualsevol dels ensenyaments que l'integren». A les dues acabava de sortir del meu institut i ja no hi he pogut tornar. Tothom «flipava», com se sol dir.

La situació és greu, és incerta, és estranya: estem tots confinats per cert temps. Deixem-nos de queixes, i siguem proactius: ¿com fer-ho perquè els nostres nens i nenes -nois i noies-, aïllats a les seves llars, creixin també en aquesta situació? No equival al Homeschooling perquè encara ens tenen a nosaltres, els docents. A més, vivim al segle XXI, enmig de xarxes digitals que transformen dia rere dia els nostres costums i la manera de comunicar-nos, planificar, gestionar-nos.

No em resulta fàcil donar consells sobre una experiència inèdita, i menys que pugui aplicar-se a diferents edats i circumstàncies. Estratègicament, em focalitzo en el final de la secundària (14-18 anys). Ho eixamplaré als «patufos» més avall. Demano dos nivells simultanis: (a) foragitem els opinadors tòxics; i (b) adoptem un pla educatiu possible i realista.

Primer punt: ja m'irriten els qui sempre alerten de l'escletxa digital. Ja ho sabem, pesats! I aquests paios, què proposen? Res! L'angoixa. És un avís paralitzador i prou: sempre hi haurà joves amb una pantalla més gran, família acabalada, progenitors més eixerits. La dialèctica «ric-pobre» no resol res: ja ens n'encarreguem els professionals -i l'administració- d'equilibrar les oportunitats. Hi ha molt inepte, que només té un remei: igualar «per sota» -bé, a tothom, menys als seus fills, oi? Per tant, tirem endavant amb el que hi hagi a casa. La resta d'arguments dels «intoxicadors» -els que ni fan ni deixen fer-: no teníem pla B; no és al conveni laboral del professorat; els adolescents són mandrosos; les famílies no en saben, etc. Només es pot crear si «passem» d'ells.

Segon punt: algunes propostes. A casa, cal fer -i complir- un horari; fixar encàrrecs a la llar per als joves; no dur constantment el pijama ni viure sotmesos a l'entreteniment de pantalles; que imitin els millors amics i amigues, els que els tiren enlaire -i potser llegeixen i tot-; xerreu i rieu, en família.

I pel que fa a l'àmbit acadèmic, cada centre educatiu us enviarà -a la web o per la Intranet- el que proposa: n'hi ha de més organitzats i d'altres que fan el que poden. M'enorgulleix treballar amb persones generoses, però ens cal més que mai el suport de les famílies: sabeu traduir en accions operatives el material que es rebi digitalment. Fer xarxa i ser creatius: no deixem cap jove abandonat en aquesta pandèmia circumstancial.

I què passa amb els més petits? Cal un pla segons l'edat de cadascú. Les mares i els pares sou autèntics «mites» per als infants, que encara no us esbaten allò de: «Deixa'm, tu no saps res, el meu profe de l' insti sí que en sap». Que aprenguin coses en trossets de temps i de manera variada. Sé com som i sé que ens en sortirem. I quan acabi això, hem de compartir les millors pràctiques i elaborar protocols per a futurs temps de crisi. Serem més forts, tots plegats!