La batalla contra el coronavirus des de la primera línia de foc

Jordi Serrat, 56 anys, de Salt, és metge a l'hospital de Vic. Tot i que habitualment fa d'anestesista, aquests dies només fa tasques d'intensius, ja que, segons assenyala «la meva especialitat també inclou l'atenció del pacient crític». Està treballant entre 12 i 14 hores diàries, que quan fa guàrdia arriben a les 24. Explica que «els pacients que arriben a l'UCI no parlen gaire... però els veiem cansats, espantats». Equipat amb material homologat per al qual es veuen obligats a allargar-ne l'ús per sobre del recomanable, en Jordi no s'aventura a endevinar quan acabarà la pandèmia, però alerta que «això ens pot superar». Li pregunto el perquè d'aquest temor. «La dimensió del problema és gran, tot coincideix en el temps i tenim recursos finits», adverteix.

Quico Coll, d'Anglès, exfutbolista del Girona, 56 anys, treballa de zelador al Trueta. Recorda que quan es va saber dels primers casos no hi havia gaire informació, i que aquesta ha anat millorant a mesura que es coneix més la malaltia, «de manera que el nostre protocol també ha anat canviant». Li pregunto si té por. «Home, entres a l'UCI i veus intubada gent de 30-40 anys, això impressiona. A més, ja no tenim 20 anys, estem en risc», apunta. De la poca informació «hem passat a la por, és inevitable, però veus els pacients allà i no et tires enrere, assumeixes el risc». Perquè el risc sempre hi és. «És clar, estem en contacte amb gent malalta, i per més protocols que seguim, una petita badada sempre hi pot ser», assenyala. Explica en Coll que, paradoxalment, la gent gran entra molt més serena a l'hospital, es van a fer les proves del covid-19 amb la tranquil·litat que dona l'experiència vital, quasi comentant «a veure si m'he contagiat...». Els joves, en canvi «estan més nerviosos, als primers símptomes pensen que ho han agafat». Una paranoia de la que no s'escapen els treballadors, com ell mateix: Més d'una vegada he pensat que tenia algun símptoma i ho he hagut de comprovar per quedar tranquil», confessa.

Brayan Mendoza, 28 anys, de Bescanó. Zelador al Trueta i alhora estudiant d'Infermeria. Està segur que va agafar el covid-19, ja que tenia tots els símptomes i havia estat en contacte amb un pacient que va donar positiu. A ell no li han fet les proves, simplement li van recomanar que es quedés a casa, on continua. «Estic convençut que vaig passar la malaltia, ara ja estic recuperat», assegura des de casa seva, ja que encara no pot anar a l'hospital. No es rendeix: «Tinc ganes d'acabar la quarantena per reincorporar-me a la feina, perquè sé que falta personal». Por? No pas per si mateix. «La meva mare és una mica gran i a més té problemes de salut, el perill és que jo li pugui contagiar la malaltia, perquè ella està de ple en els grups de risc». «Estem caient molts sanitaris», reconeix en Brayan. «Anem fent com podem», es resigna.

Pere Miret, 59 anys, de Barcelona, és un freelance de la medicina, cooperant de Metges Sense Fronteres. Ara, però, la guerra la lliura com a voluntari a l'hospital del Sagrat Cor, de Barcelona, on té la seva mare ingressada... per coronavirus. Reconeix que al país «hi ha bastant desgavell, per por i per ignorància». Assumeix que pot contagiar-se en qualsevol moment. «Potser fins i tot ja l'he passat i ni ho he sabut», aventura. La seva teoria -compartida per no pocs metges i científics- és que «hi ha molts més casos de coronavirus dels que pensem, potser a Catalunya n'hi ha 100.000 i al total d'Espanya uns 500.000». Això, lluny de ser una dada que li preocupa, li permet ser positiu «perquè significaria que, en proporció, els morts no són tants com pensem, potser són un 1% dels contagiats». Unes dades així serien totalment assumibles, excepte que signifiqués col·lapsar el sistema sanitari, és a dir, «encara que sigui dur dir-ho així, estaríem en una mena de selecció natural». Per això, no està del tot segur que el confinament estigui resultant positiu, per les seves «repercussions econòmiques però també físiques i psicològiques». A banda del ball de xifres, Miret es declara «un optimista total, i en aquesta situació, també». «Això passarà, a França ja s'estan fent tractaments amb bons resultats, aviat tindrem tractaments efectius», assenyala.

Respecte al comportament de la gent creu «en aquestes situacions es veu gent altruista i generosa, però també egoistes que acaparen tot el que poden del supermercat, o donen cops de colze per ser atesos primer al metge».

Meritxell Pla, 54 anys, barcelonina. Infermera actualment a primera línia de batalla a la clínica Quiron, que està destinada aquests dies a la lluita contra el covid-19. La Meritxell s'emociona en recordar «la immensa tristor de veure morir gent sola i l'angoixa dels que estan ingressats, també sols. «Quan podem i tenim temps els comuniquem amb els familiars amb els nostres propis telèfons», explica. Fan servir durant 2 o 3 dies unes mascaretes que tenen una vida útil de 4 hores, han reconvertit habitacions individuals en dobles, esgotats. «Físicament no podem més, surto a la nit i com que el transport públic també s'ha reduït, haig de caminar fins a casa». Allà, li toca fer un protocol similar al de la clínica (dutxa, canvi de roba, etc.) per evitar contagiar la seva mare, que viu amb ella i té 85 anys. «Haurien d'habilitar hotels per estalviar-nos als sanitaris aquestes situacions», protesta. Amb tanta feina i tant estrès els han posat un psicòleg a disposició «però no tenim ni temps d'anar-hi».

Joan Llach, 65 anys, metge de família a l'Alt Penedès -«m'havia de jubilar el febrer i vaig decidir seguir un any més... quin any»-, no gaire lluny de la conca de l'Anoia, principal focus a Catalunya. «Com ho portem? Doncs fatal, per la manca de previsió del Govern català, que fa 30 anys que té les competències i encara tira les culpes a Madrid», dispara d'entrada. «Hi ha hagut manca de previsió dels dos governs», torna a disparar, i indica que té amics, metges jubilats, als quals s'ha demanat de reincorporar-se durant la crisi «però han vist el percal i han dit: 'Sí home, i què més'». La seva feina, aquests dies és, sobretot, fer cribratge telefònic per evitar col·lapsar hospitals. Creu que el confinament total és impossible, però que no es fa bé l'actual: «Tinc un pacient que ha agafat el covid-19, i la seva dona el visita, aquesta dona després es passeja per tot arreu. Això què és?». A més, avisa que s'hauria de fer tests a tots els que estan en contacte amb la gent, com sanitaris, policies, etcètera.