Confinat a 17.000 quilòmetres de casa, sense feina perquè els negocis no essencials estaven tancats (treballava en un restaurant i una oficina), i seguint el postgrau que l'havia portat a Austràlia telemàticament, fa uns 10 dies que el gironí Guillem Lozano tenia decidit que el millor era tornar a casa. La crisi sanitària del coronavirus començava a assotar també Oceania i a Sidney cada cop s'aplicaven mesures més severes per intentar frenar la pandèmia, com ara un tancament de bars i restaurants i dels locals d'oci, que a Catalunya ja estava vigent des del 14 de març. «D'entrada el tancament era més suau perquè allà ja des de finals d'any, quan van sorgir els primers casos a la Xina, van actuar tancant el trànsit de persones des d'allà. Però a mesura que la pandèmia s'ha estés a Europa, i va arribar també a Oceania, el govern va optar per endurir el lockdown, explica ja des de Sarrià, on va arribar diumenge, després d'un viatge de tornada que li va costar tres vegades més que el d'anada. Un bitllet d'uns 1.500 euros, amb escala a Qatar, pel qual va passar uns dies de molt neguit per aconseguir-lo.
Lozano, exjugador del Sarrià d'handbol, va marxar al setembre per cursar un postgrau de Comerç Internacional. El COVID-19, però, ha acabat precipitant el seu retorn, ja que tenia previst allargar el visat, que se li acabava al juliol, uns mesos més, atret per la possibilitat de jugar la Supergloble amb l'equip universitari amb qui havia començat a entrenar. Però sense classes presencials ni ingressos, i amb despeses fixes com una manutenció molt cara i el lloguer, i patint pels de casa, va començar a considerar la possibilitat de tornar. Les repatriacions van començar a estar a l'ordre del dia. La universitat no li va posar problemes per anar-se'n i seguir les classes des de Sarrià (que per qüestions horàries, a ell li tocarà de nits) i, d'altra banda, malgrat que no va tenir cap problema de salut, el temor d'haver de necessitar qualsevol mena d'assistència i pagar-lo a preu d'or també va influir en la decisió.
«No podia ni treballar ni anar a classe i no cobrava perquè només ho feies per hora facturada. Allà segurament no hi havia cap risc sanitari excessiu, però és un país molt car on el Govern no t'empara i on les assegurances mèdiques que et pots fer quan tramites el visat no cobreixen casos de pandèmia. El Govern va arribar a dir que si no tenies estalvis per sis mesos tornessis a casa. Em podia passar, per tant, que hagués d'anar al metge i em trobés una factura estratosfèrica», recorda. Així va ser com va començar a buscar vies per tornar a casa, contactant amb l'ambaixada espanyola, que tampoc no li donava gaires alternatives, ni a ell ni a altres ciutadans en la seva situació. I mentrestant, s'enduria el confinament: podies sortir al carrer només per comprar, anar a la farmàcia o fer esport.
La decisió estava presa, tot i que faltava com concretar-la. Guillem Lozano recorda que «portava unes quantes nits que em costava dormir, no tenia gana, em veia sol en un país que no em donava empara i a l'ambaixada cada dia em deien una cosa diferent. La incertesa era màxima, i ens deien que Espanya no fletaria avions mentre hi hagués opcions comercials com Qatar Airways, mentre d'altres companyies dels Emirats Àrabs ja havien deixat d'operar». Una seva amiga va pagar 6.000 euros per un bitllet «i sé de casos que el preu s'havia disparat fins als 25.000 dòlars (23.000 euros). Es pot dir que va tenir sort perquè a ell li va costar uns 1.500, això sí, tres vegades més del que havia pagat per l'anada.
El vol era per al 10 d'abril. Però la cosa encara no estava. Qatar Airways piula a 9 dies del viatge que deixarien de volar a Madrid i a Barcelona a partir del dia 5. El bitllet, per tant, estava anul·lat malgrat que li havien assegurat que com a mínim el servei duraria fins al dia 15. L'endemà va estar vuit hores enganxat al telèfon. Trenta-tres trucades, algunes de més d'una hora, esperant trobar línia i que li responguessin. I en la trenta-quatre, bingo. El vol se li va canviar pel dissabte passat, 4 d'abril. Setze hores i escaig de vol fins a Doha, escala de tres hores, i set més fins arribar diumenge a Barcelona. Tot i l'alarma sanitària, en cap dels aeroports li van fer la prova del coronavirus i va viatjar amb relativa normalitat. Ara toca començar de nou, a casa, ajudant al seu pare i a la seva tia, buscant feina, i ja s'ha posat a disposició del Sarrià per tornar a jugar quan sigui possible.
· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus
