Arriba a la presidència del PP en un moment complicat: tenen quatre regidors a tota la província i cap diputat al Parlament ni al Congrés. Com s’ha arribat fins aquí?

En política, les coses no són mai lineals. El 2011 vam treure 38 regidors, el 2015 en vam tenir 18... les dents de serra sempre hi són. Els resultats, en una província, no són només culpa, ni èxit, dels responsables polítics. Hi juga molt el vent a favor del partit. El 2019 vam aconseguir quatre regidors i vam perdre ciutats importants com Girona, Figueres, Lloret o Blanes. No es va treballar malament, però en aquell moment els aires a favor del PP no hi eren i vam obtenir uns mals resultats, que vam assumir i ens van dur a fer canvis. I, ara, crec que no és un mal moment per assumir la responsabilitat que m’han demanat.

Els últims temps, però, també han estat complicats en l’àmbit intern, amb la dimissió de deu membres de l’anterior directiva.

Jo no vull mirar al passat. Aquestes dimissions es van produir perquè no s’estava d’acord amb com s’estaven fent les coses, però mai es van demanar responsabilitats ni dimissions. No hi estem d’acord? Doncs marxem, però no ens vam donar de baixa ni va ser allò de «aparta’t tu que m’hi vull posar jo». I crec que es va entendre, perquè hi ha molts afilitats que, quan s’ha pres aquesta decisió per part de la direcció nacional i catalana, ens dit que comptem amb ells.

Vostè sempre ha estat un home de partit, però en els darrers anys s’ha situat, sobretot, a segona línia. Què l’ha fet acceptar ara la presidència?

Jo he estat afiliat al PP des que tenia setze anys, i ara en tinc 53. He passat per molts càrrecs, he estat regidor, candidat a les generals... quan se m’ha demanat he estat a primera línia, quan se m’ha requerit he estat a segona, i fins i tot he estat a tercera i quarta, essent només afiliat i prou. I fa uns anys se’m va demanar que assumís una responsabilitat que em va omplir molt, que va ser la de cap de gabinet del Subdelegat.

I què l’ha fet tornar a primera línia?

Per responsabilitat. Havent dimitit fa vuit mesos perquè no estava d’acord amb com s’estaven fent les coses, quan la direcció de Catalunya i la nacional decideixen canviar les quatre direccions provincials i em diuen «Jaume, comptem amb tu», jo no puc dir «no, ara no». No m’ho perdonaria, políticament parlant. És el que jo més desitjava i volia? No. Jo vull que el PP vagi bé, però en cap cas era un tema d’ambició personal. Jo sóc un més.

Quins plans té per recuperar el partit a Girona?

Tenim un objectiu molt clar, que és reimplantar-nos. Primer, recuperant gent que havia marxat i que ja ens ha dit «compteu amb mi», perquè volen tornar. També hi ha gent nova, i gent que pot venir d’altres partits. Ara ens hem de reorganitzar al territori. Primer invertirem esforços allà on ens és més fàcil, i després ja anirem a llocs més complicats. Buscarem representants de partit, juntes locals, i això ens permetrà tenir un horitzó, les municipals del 2023, on ens serà més fàcil fer llistes. També treballarem per recuperar afiliats i, quan sigui possible, fer un congrés.

Perquè vostè ha estat nomenat directament per Fernández.

Sí. Però quan dic que es farà un Congrés «quan es pugui», no vull que se’m malinterpreti. No vull dir demà passat, però tampoc d’aquí a cinc anys. Poden ser vuit, set, sis mesos, un any...? No sé quan serà, però els afiliats del PP gironí hem de ser prou hàbils com per poder donar-nos la possibilitat de tenir un congrés, per poder dir «a Girona ens hem escollit així i volem funcionar així».

Per legitimar la situació?

No. Si et digués això, m’estaria traient legitimitat, i jo sóc president del PP a tots els efectes, i la junta també. Som una figura que ja està prevista als estatuts per a situacions complicades, però volem fer un congrés.

Girona sempre ha estat una província complicada per al PP. Ciutadans i Vox els han fet molt de mal, els últims anys?

És evident que, fins fa uns anys, només hi érem nosaltres, i aglutinàvem des del centre fins a tot l’espai de la dreta. Quan va sortir Ciutadans, estava format i creat per gent del PSOE; per tant, no era un partit que hagués de fer la competència al PP, perquè ideològicament no eren les nostres bases, però al final va haver-hi molta gent del PP que va anar derivant cap a Cs.

I Vox?

Vox no ha sortit ara, fa molt de temps que existeix. Recordo que Aleix Vidal-Quadras en va ser secretari general i no van fer-ne ni per pipes. I de cop i volta, amb la radicalització del món polític, les propostes de Vox han quallat. Però ara torna a haver-hi la idea que hi ha una opció que es diu PP, per poder governar a Espanya, perquè no hi ha cap altra possibilitat: o governa el PP o governa el PSOE. Els altres ens poden ajudar, poden ser-hi, no ser-hi... jo a Vox el veig com un partit més. Perquè si veiem com un partit més un extrem, també hem de veure-hi l’altre. Ni més ni menys.

La victòria d’Ayuso dona aire al PP a tot Espanya?

Obre la porta a pensar que hi ha una altra manera de fer les coses, però també és la victòria de Feijoo a Galícia, el govern de Juanma Moreno a Andalusia... hi ha un cert optimisme, veure que hi una manera de fer les coses diferents de com Sánchez les fa i de com ha gestionat la pandèmia. No es pot extrapolar, però marca una tendència.

Ara que hi ha Govern a la Generalitat, quines han de ser les prioritats a Girona?

No és un Govern bo. El seu full de ruta és tirar milles cap a la independència, però nosaltres pensem que aquest no és el gran problema dels catalans, sinó que ho és la salut, l’educació, la crisi... Cal apostar per l’ocupació, ajuts a les famílies, als joves... mirem de treure barracons, no fer un enfrontament entre les escoles públiques i concertades. La gent, a Girona, no seria el que és sense l’escola concertada. Si desapareix, tindrem un problema gros. Els gironins volen poder treballar i estar segurs, però l’ocupació ens crea uns problemes immensos i no s’actua, perquè un dels socis del govern hi està a favor.