Drew Western, professor de Psicologia i Psiquiatria de la Universitat d’Emory (USA), ha distingit diferents cervells al llarg de la seva intensa i extensa obra de recerca. Quan parla de la tipologia de «cervell polític» ens ofereix una definició del mateix: «El cervell polític és un cervell emocional que objectivament busca dades, les xifres i les polítiques correctes amb l’objectiu que la decisió sigui raonada». Si observem amb deteniment aquesta definició, hi trobarem que el cervell polític primer respon a l’emocionalitat per després racionalitzar aquesta, obtenint una decisió raonada.
En el ja finiquitat procés cap al no-res, es va donar molta emoció i quasi gens de racionalitat. L’ANC es va fer seu el carrer amb corrues de gent multiemprenyada que van comptabilitzar com a independentistes de pedra picada, ella i els presidents Mas i Puigdemont, hissades de banderes d’aquest signe polític arreu del país sencer i el llaç com a signe de militància i de desafiament. Es va oficialitzar la desobediència, la mateixa que avui regna respecte dels consells donats pels metges sobre com coexistir amb la covid-19, i es va condemnar a l’ostracisme el sistema polític nascut de la Transició. Es va crear un escenari en el qual l’esclavisme volgut va imperar sota els dictats d’una nova classe política que indigent intel·lectual es va mostrar, tot i haver passat per la universitat la majoria dels seus integrants.
Seria fals afirmar que de tot això suara apuntat no en queda res. Ni aquests successos van néixer per generació espontània ni tampoc moren d’un dia per l’altre. Aquí l’única cosa histriònica enterrada ha estat el procés o camí equivocat que no portà enlloc; la resta, particularment l’independentisme entès com a religió civil, segueix dempeus però desorientat. La prova són els resultats de les últimes eleccions autonòmiques: la participació més baixa d’ençà les primeres (1980) i victòria en escons dels instal·lats. Tanmateix, com té escrit Xavier Mas de Xarxàs, quan l’estupidesa governa, el món pateix, encara que el periodista i escriptor es referia llavors a determinat fets que últimament s’han donat en el món i que els contraposava a una cita de Napoleó, segurament extreta de les seves anotacions personals a El Príncep de l’italià Maquiavel: «En política, l’estupidesa no és un desavantatge».
És cert. L’estupidesa, aplicada a la política catalana, ha estat l’ham amb què el moviment independentista ha pescat en els grups socials més illetrats. Vull dir sense capacitat crítica per pensar per si mateixos, fàcils de mobilitzar i encara més fàcils de sotmetre’ls a favor d’una causa i de la voluntat d’uns líders, tot aprofitant-se, aquests, de la seva ignorància. Al cap i a la fi, desig, ideal, il·lusió o utopia són arquetips construïts per servir l’afany i l’ambició d’una casta que es creu superior a la resta dels ciutadans. Els cabdills saben (i la Història els aconsella) que tot ramat no vol altra cosa que la vara o el xiulet del pastor que al damunt els vigila.
L’estupidesa encara governa per voluntat reeixida del ramat i per absència dels opositors quan les urnes es posen d’acord amb la llei. Una absència inexplicable en aparença, però que té molt a veure amb els efectes de la prèdica de la mentida i el seguiment que d’aquesta han fet i segueixen fent tant les xarxes socials com la majoria dels mitjans de comunicació que es donen a Catalunya, significadament TV3.
Així, l’estupidesa segueix governant quan el president Aragonès proclama als quatre vents que portarà a la taula de negociació amb el Govern d’Espanya tant l’amnistia com l’autodeterminació i els que van votar independentisme s’ho creuen sense distingir entre «portar» i «aconseguir». L’estupidesa segueix governant quan es rendeix pleitesia a una anomalia patològica anomenada Puigdemont anant, els indultats, a una Casa de la República que em recorda la «ínsula Baratària» del Quixot. I l’estupidesa encara governa quan Catalunya ens recorda la sala d’espera d’un aeroport on es dorm de totes les maneres possibles essent un infeliç que ha perdut el vol i no sap què fer per recuperar-lo.
