«Hem de parlar als nostres joves del desig, no podem deixar que la seva formació sexual sigui la pornografia»

Tenim una generació de noies joves molt formades, conscienciades, amb un gran accés a la informació... I, en canvi, s’explica que puja la violència masclista entre els adolescents. No és una contradicció?

Hem de diferenciar dues coses. En primer lloc que, com ha quedat demostrat des de fa anys en diferents estudis, la violència no té edat, no té estudis, cultura o condicions socioeconòmiques. És a dir que totes aquestes coses no interfereixen per lliurar a una dona de la violència.

I en segon lloc?

Ens hem de preguntar si aquesta violència ha augmentat o si el que passa és que hi ha una reacció més visible per part de les joves davant d’aquesta violència. Jo crec que podem estar orgullosos dels nostres i les nostres joves perquè estan reaccionant de manera bastant contundent davant de la violència. A Twitter veiem, de cop i volta, com un grup de noies denuncien que un professor que té actituds que les incomoden o, directament, que hi ha tocaments no desitjats.

Abans no passava?

Òbviament fa quinze anys no teníem Twitter, però tampoc veiem un grup de noies apropant-se al despatx del director a dir «ens està passant això i hem de fer alguna cosa». I ara sí que ho veiem. Això vol dir que s’estan visualitzant més casos? És possible.

L’explicació no seria que ara es coneixen més casos; i no pas que n’hi ha més?

M’és molt difícil donar una resposta rigorosa a aquesta pregunta. Per fer-ho hauríem de tenir un estudi longitudinal amb prou temps per poder fer la comparativa. Però, jo el que sí que tinc clar és hi ha una major sensibilització dels joves respecte a la violència masclista. I això és fruit de la feina que s’està fent anant a fer xerrades als instituts, dels tallers per a joves promoguts per les institucions...

A la universitat veu passar les diferents generacions, es nota aquest increment de la sensibilització?

Si estiguéssim tenint aquesta conversa fa deu anys, els nostres joves no sabrien que el dia 25 de novembre se celebra el Dia Internacional Contra la Violència Masclista. Ara, les meves estudiants de primer curs a la universitat ho saben. No és una cosa que els hi hagi d’explicar. Fa deu anys els hi havia d’explicar i llavors se sobtaven i preguntava el perquè. Ara ho tenen molt clar.

Estan sensibilitzades amb la violència masclista i saben que l’han de denunciar.

Saben que haurien de denunciar. Però, llavors, sobre aquest tema de la denúncia s’obre un meló molt complex. Complex perquè les noies saben que la denúncia obre un camí molt dur per a la víctima i per a tot l’entorn de la víctima. Tornant a l’exemple de Twitter, quan una noia denuncia una situació d’assetjament a les xarxes social hi ha un sector que li dona suport i tot un altre sector que la intenta enfonsar que la qüestiona, que li pregunta «què feia sola», «com anava vestida» o «què va dir perquè l’altra persona pensés que...».

Per a una jove és més fàcil denunciar la violència de gènere en abstracte, com un problema de la societat, que no pas denunciar un cas real sigui seu o d’una persona propera. És això?

Sí. Però també que hi ha un primer pas que és la identificació d’aquesta violència. Parlem molt que les noies, ben formades i conscienciades, saben que les relacions dependents no són bones; però després ens trobem que moltes s’hi senten atrapades. Són conscients que són relacions tòxiques, però hi queden atrapades.

Encara que siguin conscients que és una relació tòxica.

Tenim una manca de formació a tota la societat sobre les relacions afectives i sexuals. És una assignatura pendent que arrosseguem per la història del nostre país i per la història de la humanitat i el patriarcat. M’entristeix molt sentir noies, molt joves, dient que no estan gaudint de les seves primeres relacions, que se senten forçades a fer coses que no els hi agraden, però que, al mateix temps, estan enganxades aquella relació. Són uns primers aprenentatges sobre relacions afectives i sexuals que marquen molt.

Ningú els obliga a mantenir aquesta relació.

No. Està amb aquella persona perquè mútuament s’han escollit. Però en aquest procés d’elecció de relacions hi ha tot un procés d’aprenentatges que arriben a través de les famílies, de les amigues, dels mitjans de comunicació... I moltes vegades, en la societat, el protagonisme es posa en persones que manifesten actituds de menyspreu o agressives; són protagonistes en la música, en les sèries, en les pel·lícules o i , per descomptat, en la pornografia. I, després, la noia es pregunta per què s’ha enamorat d’aquesta persona. Doncs perquè, amb els impactes que reps, has anat configurant els teus desitjos en aquesta línia.

La pornografia. Molts l’assenyalen directament com una causa de la violència masclista en les noves generacions.

Quan parlem d’aprenentatges ens hem de preguntar «per què desitjo controlar la meva parella». Les relacions afectives no són només una qüestió de tracte, també d’aprendre sobre la sexualitat. Els joves que socialitzen pensant que la sexualitat és el que veuen en la pornografia, on objectivament la violència està present, quan l’han de posar en pràctica pensen que el sexe és el que han vist a les pel·lícules. Senten que sense dominació no és possible arribar a l’excitació. Això està jugant molt negativament en els aprenentatges dels joves.

Tant per la violència com per la mateixa pràctica sexual?

La sexualitat sempre ha estat un tema tabú. Se n’ha de parlar, però no des del punt de vista de pornografia sí o no. Aquest no és el debat. Quan en una pel·lícula, que no és pornogràfica, s’explicita una relació sexual on hi ha desig no hi ha cap problema. Els cossos nus en una pel·lícula no són el problema, el problema és en quin és el tracte entre les parelles que e ’manifesta en la pel·lícula. Hem de parlar als joves del desig, de les bones pràctiques en les relacions consentides perquè si deixem els aprenentatges sexuals dels joves siguin a través de la pornografia tindran expectatives que la màxima satisfacció només sexual vindràs després de la dominació.

I les expectatives de les noies?

En el cas de les noies, un altre dels problemes que tenen les pel·lícules pornogràfiques és que posen molt el focus en el plaer masculí. Una noia el que veu allà és que ha d’estar subjecte als desitjos de l’altre i que si ella té plaer, o no, no és una cosa d’interès. Hi ha una professora, la Rosa Cobo, que en una anàlisi molt detallat després de veure moltes pel·lícules. Ella explica que hi ha un aprenentatge pels joves que està destrossant les seves futures relacions afectivo - sexuals

Estem parlant molt de les noies. I els nois? Aquests també estan molt formats i haurien de saber distingir quines actituds són sanes i quines no.

Totalment d’acord. I aquest és un dels reclams que el mateix jovent ens està fent. Moltes noies ens diuen: «D’acord formeu-nos a nosaltres, però que els hi heu de dir a ells». Primer de tot, hem d’aprendre que no tots els nois són maltractadors. A vegades sembla que criminalitzem a tot el gènere masculí. Potser el que hem de fer és visibilitzar més els nois que tenen actituds de respecte i bon tracte cap a les seves parelles i també cap a les seves amigues i companyes.

I als nois que no tenen aquestes bones actituds?

Per a aquest sector és molt important veure el paper que hi juga la comunitat. Actituds de menyspreu, acudits ridiculitzant una noia... Perquè això passi, normalment l’autor ha de tenir un entorn al darrere que els hi doni suport. Recordem el cas de «La Manada», després de violar a aquella noia què van fer? Explicar-ho a un grup de WhatsApp. Estaven orgullosos del que havien fet i tenien un grup d’amics, que no havien participat de la violació, però que també n’estaven orgullosos. Aquí és on s’ha de treballar en la formació dels nois.

En com l’entorn mira cap a un altre costat...

Sí. Per això jo poso tant el focus en la comunitat. L’agressor és, òbviament el màxim responsable, però perquè una agressió estigui passant hi ha tot un entorn que està callant o, fins i tot, està donant suport i aplaudint. El dia que la societat es planti i digui «això no ho permetrem» i «si tu vols actuar d’aquesta manera, nosaltres no serem els teus còmplices», els agressors potser començaran a tenir molt clar que no tenen cabuda en aquesta societat.

Es parla que el mòbil, i l’ús constant que en fan els joves, ha facilitat aquest control sobre la parella. La tecnologia és un problema?

La tecnologia pot ser un element que incrementi la violència, però també pot ser un element preventiu. És veritat que hi ha més eines per exercir aquest control, però ens hem de preguntar per què d’aquest control. Que és independent de l’eina. La necessitat de controlar la meva parella no me l’ha inculcat un mòbil, soc jo que he après que les relacions són això.