L’any passat s’estrenava el documental en el qual Rocío Carrasco narrava la seva experiència de maltractament. També es va estrenar a Netflix L’assistenta, un relat sobre abús emocional i maltractament psicològic que posava sobre la taula la importància de parlar de les violències que no necessiten cops per ferir, silenciar i anul·lar les dones. Segons l’escala de violència masclista d’Amnistia Internacional, molts dels patrons de violència psicològica que aquí es detallen apareixen com a agressions invisibles: parlem d’insultar, menysprear, humiliar, ignorar, desvalorar, fer xantatge o culpar a la víctima de l’abús rebut.
Per posar llum en un soterrani tan difícil de reconèixer com les violències no explícites, terapeutes expertes en violència de gènere estan ajudant a posar nom a conductes i patrons de control i agressió psicològica que, sense informació i sense guia, són difícils de detectar. Una d’aquestes terapeutes és Isabel Muñoz, que exerceix a Alacant com a experta en psicologia forense i violència de gènere: en el seu dia a dia tracta diversos casos, entre ells els de dones que necessiten demostrar judicialment (mitjançant peritatge) que han estat agredides psicològicament.
Pot semblar difícil, però no ho és: la violència psicològica deixa també rastre físic. Així ho explica Muñoz. «Rebem els estímuls i l’amígdala mana senyals a l’hipotàlem, se segreguen una sèrie d’hormones i al final això acaba fent que el cortisol en el nostre cos augmenti. En una situació d’estrès normal això és positiu, però quan és continu, aquesta generació de cortisol el que provoca és una afectació cardiovascular (s’estrenyen els vasos sanguinis, per la qual cosa hi ha riscos cardíacs), alteracions respiratòries (marejos, cansament, tremolors…), molèsties digestives (restrenyiment, diarrea, gasos…) més esgotament (per l’insomni), contractures i dolors musculars… el tema de la caiguda del pèl també és pel tema de la inflamació, igual que els canvis de pes».
L’experta ho deixa clar: el mal moral es pot denunciar i deixa rastre, «han estat sotmeses a un estrès continu, a una mena de violència i es pot prendre com a estrès posttraumàtic».
Laura Marcilla és psicòloga, especialitzada en sexologia i violència de gènere. Ella dona el seu punt de vista sobre els patrons de la violència psicològica. Marcilla subratlla que, en temps on moltes actituds són qualificades de «tòxiques» la violència es pot diluir: «Avui dia les noies joves usen molt el terme «relació tòxica», amb la qual cosa es difumina molt el concepte, perquè si tot és tòxic, res és violència». A continuació, s’ha elaborat un llistat de patrons de maltractament psicològic que pretenen ajudar a identificar-lo.
Es tracta del període de temps en el qual l’agressor fa demostracions d’amor, promeses, planifica viatges o futur demostrant un gran compromís i preocupació per la parella. Aquest període dura fins a l’etapa de conflicte i sol «reiniciar-se» una vegada acabada l’etapa de conflictes en el que, en termes de violència de gènere, també es denomina «lluna de mel».
La «llum de gas» fa que la víctima es qüestioni la seva pròpia realitat: l’agressor negarà fets que hagin succeït i dels quals hi hagi evidència, canviarà de tema o preguntarà directament a la víctima fent-la dubtar de la seva percepció o salut mental: «Això són imaginacions teves», «Que has vist què? No ho recordo, n’estàs segura?». La fi és fer dubtar a la víctima i anul·lar-la per a exercir un control. A vegades els agressors «escenifiquen» situacions estranyes per a desorientar a la seva parella o discuteixen i neguen fets demostrables.
El càstig silenciós o llei de gel es tracta d’un conjunt de comportaments basats a ignorar l’existència de l’altre per complet: una forma de càstig en la qual es fa sentir a l’altra persona que no existeix, ja sigui per a mostrar malestar o per a castigar l’altre fent-li el buit absolut, suspenent tot tipus de comunicació de manera deliberada per un període llarg o curt. Aquesta violència passiva danya la víctima, anul·lant-la, desorientant-la i generant un estat de gran ansietat i, en el cas de les víctimes de violència de gènere, també culpa. L’agressor no respondrà a les peticions de comunicació per part de la víctima.
El control coercitiu és un patró de manipulació on poden emprar-se amenaces o agressions verbals, però també la humiliació o la intimidació subtil (amb amenaces o xantatges emocionals més o menys explícits) amb la condició de modificar la conducta i exercir un control sobre la vida de l'altra persona. L’agressor controla la vestimenta, els horaris o les xarxes socials de la víctima, que acaba cedint al control modificant la seva conducta.
Insults, crits… però també menyspreus, «bromes» continuades que afebleixen l’autoestima en forma de desqualificacions més subtils però que es tornen quotidianes. Colpejar objectes o parets, portes; llançar objectes o trencar-los és violència.
Segons Laura Marcilla, la violència reactiva seria aquella que fa reaccionar a la víctima amb patrons de conducta que bé poden confondre's amb els de l’agressor: la víctima arriba a un «topall» i pot arribar a cridar, a empènyer o a insistir de tal forma que, per a tercers, pot resultar desmesurada. En aquests casos de violència reactiva l’agressor aprofita per a fer sentir culpable a la víctima i ella comença a justificar la violència soferta perquè «també ho ha fet» (encara que hagi estat com a reacció i no de manera premeditada). Si, damunt, aquests episodis de violència els presencia l’entorn, es tendeix a pensar que els dos són iguals, diluint la responsabilitat i dificultant que ella rebi ajuda».
Que una relació acabi no sempre significa que es posi fi, d’arrel, a la situació de maltractament. Un dol ha de fer mal, però si fereix, potser s’està vivint una greu situació de desigualtat. Tal com assenyala Marcilla: «el patró comú és que parlen malament de totes les seves ex». Casualment, els agressors sempre són víctimes de dones massa exigents al final de la relació i la frase «la meva ex estava boja» l’han escoltat la majoria de les dones que ens han prestat testimoniatge. L’agressió moral a l’ex parella es mantindrà en el temps i es perllongarà fins a la parella actual.
Un altre patró dolorós que es repeteix és la de no retornar o destruir les pertinences de la ex parella. Sent el procés de ruptura un moment clau per a poder emprendre un duel sa, moltes dones s'han vist en la situació de perdre pertinences, haver de recuperar-les difícil i dolorosament després d'episodis de ghosting, càstig silenciós o, directament, no poder recuperar-les mai. L’agressor se n’anirà de la manera més dolorosa, ignorant en absolut a la víctima, amenaçant-la o destruint els seus objectes personals.
Les xarxes socials i la possibilitat de contacte immediat entre les persones han encunyat el terme «ghosting». Tal com explica la psicòloga forense Isabel Muñoz, el ghosting (desaparèixer, bloquejar de totes les xarxes i evitar qualsevol tipus de conversa posterior a la relació) és també molt traumàtic: «Una ruptura és un dol: si no tens un per què, una raó o explicació, no es pot portar a terme el dol. Amb un bloqueig passa el mateix que quan desapareix un familiar o una persona: al final el volen trobar, encara que sigui mort per a poder fer el dol adequadament. En una ruptura així de radical, que no et permeti la comunicació és fatal perquè no pots avançar. Quan et limiten l'expressió dels teus sentiments… aquí és quan no avances».
La major part de les víctimes pateixen seqüeles físiques producte de la somatizació. La pèrdua de memòria i les «llacunes» que coincideixen amb episodis més greus de maltractament se sumen a seqüeles com ara caiguda del cabell, cabells blancs, granellades, contractures musculars, pèrdua o guany de pes, insomni o episodis d’ansietat, entre altres. També es donen desequilibris hormonals que afecten la menstruació, la fertilitat, dermatitis o acne, la funció de la tiroides o la libido.
