El dia zero de Laura Velázquez, veïna de Vilablareix, va ser el 19 d’octubre de 2018. Aquell dia, a quarts de dues del migdia, va rebre la medul·la òssia d’algú que va decidir donar-la per ajudar a persones que es trobessin en una situació com la seva. Va ser un dia d’esperança, però també de molt, “però molt”, de neguit. Ara aquells nervis s’han quedat en l’anècdota, però, aleshores, els pensaments li envaïen més pensaments i el seu cap es convertia en un mar de dubtes. Temia que les cèl·lules mare no arribessin a Can Ruti, a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona, on estava ingressada des de feia poc més d’una setmana. Però van arribar. l la donació va anar bé. No coneix qui les hi va donar, però sí que sap que és un home, que és alemany, i que eren “100% compatibles”. “Ell em feia la donació a mi, directament, i a ningú més”, explica.
El Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO) va ser creat per la Fundació Josep Carreras el 1991, amb l’objectiu d’aconseguir que tots els pacients amb leucèmia, com Velázquez, o altres malalties a la sang poguessin accedir un transplantament de medul·la mitjançant una donació a procedent d’un donant voluntari no emparentat.
Abans de la creació del REDMO, els pacients espanyols no podien accedir als registres de donants que altres països desenvolupats havien creat, però la Fundació va aconseguir establir mecanismes de col·laboració amb diversos països del món. És per això que Velázquez té un donant alemany.
El diagnòstic
Cinc mesos abans, el 9 de maig del 2018, a Velázquez van diagnosticar-li leucèmia mieloide aguda (LMA), el tipus més comú de leucèmia aguda en adults. Si bé en condicions normals la medul·la òssia produeix unes cèl·lules, els mieloblasts, que es converteixen en granulòcits i s’encarreguen de la defensa contra les infeccions; la LMA interfereix la producció de cèl·lules normals de la sang, cosa que origina una insuficiència medul·lar i infiltra teixits extramedul·lars. És una malaltia d’adults, que representa el 40% de totes les leucèmies en el món occidental.
«Abans que em detectessin la leucèmia estava molt cansada, no tenia forces per res, no em podia aixecar del llit»
Velázquez feia dies que no es trobava bé. “Estava molt cansada, em van sortir granets a la pell que no marxaven i unes llagues a la boca. Al principi treballava, però va arribar un punt que no em podia aixecar del llit”, assenyala. Aquell 9 de maig va anar fer-se una analítica, i els resultats no van ser els esperats. La metgessa va venir a trucar-li la porta de casa per comunicar-li. “Recordo que va dir-me que l’analítica estava malament, que marxés cap al Trueta, ja de ja. Jo estava estirada a llit, feta pols. Va haver d’ajudar-me a vestir”. Aquella mateixa tarda la van ingressar i, després d’una sèrie de proves, va passar la primera nit sabent ja que tenia leucèmia. “Faltava posar-li el nom concret. L’endemà mateix em van fer una biòpsia de medul·la i, al cap de tres o quatre dies, amb un cap de setmana pel mig, em van dir que era la mieloide aguda”, detalla.
«Com a receptora, jo no puc ser donant de medul·la ni sang, però en el cas que fos possible, diria claríssimament sí»
El dia següent va començar la quimioteràpia, set dies durant 24 hores. En aquells moments, desconeixia que existís aquest tipus de tractament. “Entre l’espant i el neguit de no saber què vindria, em va costar molt d’assimilar-ho”, expressa. La primera tongada va ser “dura”. Va passar un mes i mig a l’hospital, i llavors una setmana a casa. La segona tongada i la tercera, amb uns períodes de temps similars, ja van ser diferents. “En el primer ingrés no em vaig moure del llit. A partir del segon, m’aixecava amb el pal que subjectava el tractament i vinga passadís amunt, passadís avall, amb les altres persones ingressades”. Estava a Hematologia, a l’Hospital Josep Trueta de Girona, en una ala tancada perquè tenia les defenses a zero. Només podia veure’s amb els altres pacients de la planta, i podia rebre una visita diària dels familiars més propers.
No acabar de fer net
En les leucèmies, després del tractament de quimioteràpia, arriba la biòpsia medul·lar, per esbrinar si hi ha hagut una recessió de la malaltia. En el cas de Velázquez, amb tres tongades de medicament i entre 50 i 60 bosses de sang encara no va acabar de fer net. S’havien d’eliminar el 95% de les cèl·lules canceroses, però els resultats van marcar un 93%. Per això, va haver de ser traslladada a Can Ruti per un trasplantament de medul·la, que es va fer efectiu el 19 d’octubre del 2018, el dia zero. Ara ja fa tres anys que està del tot recuperada gràcies a la donació i comparteix que, com a receptora, no pot donar ni sang ni medul·la, però assegura que, en el cas que fos possible, «no m’ho pensaria dues vegades, diria, claríssimament, sí».
«D’altra banda, afirma que quan li van donar l’alta encara tenia molta por i estava dèbil física i mentalment, però la donació «va permetre’m recuperar la meva vida. Tornar a ser jo», comparteix.
El donant
Quan una persona va a donar sang, també se li ofereix fer donacions de medul·la. Moltes, però, escullen només a primera opció. Sergi Coll, veí de Caldes, no és una d’elles. Quan va néixer el seu fill l’any 2020, mentre esperava a l’hospital, va decidir donar sang. Allà li van preguntar també si volia ser donant de medul·la. «No m’ho vaig pensar, vaig dir que sí a l’instant», recorda. Li van extreure unes mostres de sang i van fer-li conèixer com funcionava tot plegat.
En alguns casos, poden passar anys i panys fins que et criden per a una donació, ja que la compatibilitat ha de ser extremadament alta. Ell, en canvi, el 18 de febrer de 2022 va fer la seva primera, i de moment única, donació. El procés, fa palès, no va estendre’s més de dos mesos, des que li van trucar fins que va donar.
«És important no desdir-se’n a l’últim moment perquè hi ha persones que depenen de tu i la teva donació»
«Quan algú diu donar medul·la, el primer que ve al cap a molta gent és la punxada d’una agulla a l’esquena, però no és així». Coll afirma que se sol fer a través del braç, «com quan et vas a treure sang». La diferència és que tens una agulla a cada extremitat alta, per recollir la sang, extreure les cèl·lules mare, i tornar-la cap a dins. Se’n diu extracció perifèrica. Si per alguna raó no és possible, aleshores pot ser necessària una punció a la zona de les lumbars. Tot i això, Coll detalla que es pot escollir si fer-la o no, però que és important no desdir-se’n a l’últim moment perquè «hi ha persones que depenen de tu».
«És una experiència molt bona, estic content. Ajudes anònima i voluntàriament a algú que ho necessita, i ho fas tantes vegades com faci falta. Només ets donant d’una persona i ara puc dir que som germans de medul·la», diu. Des de la Fundació procuren que cada persona tingui només un receptor, per si cal fer diverses extraccions.
