"No soc un Robin Hood, però vull ser l'últim que ha hagut de migrar"

Mamadi Bajaha no vol ser cap superheroi. No pretén canviar el món, però sí el destí de generacions de joves d'origen migrant que, com ell, pateixen el racisme de la societat en (i per) la seva pròpia pell. «No soc un Robin Hood, però vull ser l’últim que ha hagut de migrar», defensa. I és que tot i haver nascut a Girona, també ha hagut d’abandonar el seu país natal (com ja van fer els seus pares, de Gàmbia a Catalunya perseguint l’idil·li europeu) per a poder perseguir la seva vocació. En el seu cas, dins d’Europa, primer a Anglaterra i després a Alemanya.

Va estudiar l'ESO a l'institut Santa Eugènia de Girona. Però allà, ningú esperava res d’ell. «No m’agradava anar a classe», recorda, i reconeix que va ser una època de «rebel·lió». Els professors, confessa sense avergonyir-se, «n’estaven fins a dalt de mi perquè no parava de liar-la». Fins que li van donar un ultimàtum. «O et poses les piles o marxes de l’institut», recorda, emulant les seves paraules. Però al seu pas per 3r d’ESO, una professora -en forma d’àngel- va evitar que tirés la tovallola. «Em va dir que havíem de fer sortir tot el potencial que tenia», rememora. I li va descobrir els Programes de Formació i Inserció (PFI). L'últim curs d'ESO el va fer estudiant i treballant a la vegada, com a aprenent de manteniment en una residència geriàtrica de Girona. «Allà em vaig posar les piles», assegura. I li va fer una promesa a la professora: «D’aquí a 10 anys, quan em tornis a veure, tindré la meva pròpia empresa».

Però abans, havia d’estudiar. Tenia la motivació per a fer-ho, però li faltava el més important: els recursos econòmics. «A casa som sis germans, sabia que els meus pares no em podrien pagar mai un cicle formatiu ni molt menys una carrera universitària», assegura. Així que només li va demanar un favor a la seva mare: que li comprés un bitllet d’avió a Londres. «Allà començaria de zero i em buscaria la vida per a aconseguir estudiar», sosté.

Haver de dormir a l’aeroport

Amb 16 anys va aterrar a Anglaterra, sol i amb només 20 euros a la butxaca. «Allà no hi tenia ningú, em vaig passar una setmana dormint a l’aeroport», recorda. Fins que una treballadora del servei de neteja de la terminal va trucar als Serveis Socials. «Em van venir a buscar i em van portar a un centre de menors, on m’hi vaig estar fins poc abans de fer els 18 anys», explica. Allà assistia a classes d'anglès i, sortint, va entrar a treballar en una cadena de menjar ràpid. Va sentir rumors que el magatzem d’Amazon a Londres necessitava personal, així que va decidir inscriure’s al procés de selecció i el van fitxar com a peó. La vida li somreia. Així que va aprofitar l’embranzida, es va presentar a les proves d’accés a la universitat i les va aprovar. «Amazon em pagava els estudis, jo només m’havia de comprometre a treure’m la carrera», explica. I es va matricular al grau d’Administració d’Empreses i Economia a la University of Sunderland de Londres. Anava a classe de matins i treballava de nits. «Dormia quan podia, a estones mortes», recorda. Quatre anys després, amb la carrera a la butxaca, va fer un màster en Finances. Mentrestant, dins l’empresa també havia anat progressant i ja dirigia un equip de 70 persones com a encarregat.

Al 2019, Amazon li va proposar fer el salt a Alemanya, en concret, a Dortmund, on actualment dirigeix un equip de 80 persones. I va acceptar el repte. «Podria estar tota la meva jornada laboral assegut darrera l’ordinador però jo no soc així, em calço, agafo el toro i em poso a descarregar el camió», assegura. «El meu equip és com una segona família per mi, no vull que vinguin a la feina desmotivats ni que sentin que els utilitzo per a complir objectius», sentencia. De fet, sempre ha volgut compartir els seus bonus amb els empleats. «Arribar als objectius és mèrit de tots, no podia quedar-me’l només per mi», sosté.

Mamadi Bajaha lamenta que "si hi ha africans a les escoles privades és perquè són adoptats o omplen una quota"

Invertir en Gàmbia

Sempre, però, ha tingut la mirada posada en Gàmbia, on li agradaria tornar d’aquí a uns anys. I ha invertit els seus estalvis en «millorar el país» i crear llocs de treball perquè ningú més hagi de migrar a Europa. Ha comprat terrenys i magatzems, ha plantat horts i ha construït comerços i habitatges. El primer, pels seus pares, perquè quan es jubilin puguin tornar al seu país i «viure tranquil·lament, sense haver-se de preocupar de res». «És la meva manera d’agrair a la meva família tot el que han fet pels meus germans i per mi», assenyala. Amb tot, assegura que, per ell, «el més important ha estat sempre recordar d’on vinc». 

A tots els nivells. Així que aquests dies ha trepitjat el seu antic institut per a empoderar als estudiants. «Vull ajudar-los a confiar en ells, a creure en el seu potencial, encara que el sistema els vulgui apartar de la universitat perquè no tenen recursos econòmics», assegura. «Jo vinc de baix de tot, com ells, no m’ha caigut res del cel, però no m’he rendit», sosté. Les converses amb els joves li han permès captar el pols dels estudiats. «Creuen que els polítics amunteguen a tota la xusma als centres educatius d’un o dos barris de la ciutat perquè no els vol ningú» i assegura que «si hi ha africans a les escoles privades és perquè són adoptats o hi són per a omplir una quota». Per això, aposta per «repartir als alumnes d’origen africà entre totes les escoles i instituts de la ciutat»: «Així s'educaria perquè no hi hagués discriminació ni cap diferència entre les persones, tinguin el color de pell que tinguin». Una realitat molt diferent a la que va viure a la universitat, on «érem més africans que britànics». «Em va fer molta vergonya explicar que havia hagut de marxar d’Espanya per a poder tenir la oportunitat d’estudiar a la universitat», confessa.

Ara, es planteja tornar a Girona per a ajudar als joves. «Vull apostar per les noves generacions i ho vull fer des de l’institut Santa Eugènia, m'agradaria ser com la professora que en el seu dia em va ajudar a mi i guiar als joves perquè treguin el millor d’ells mateixos sense haver de marxar a buscar-se la vida fora de casa», assegura.

Subscriu-te per seguir llegint