Betel, Remar i Reto són tres entitats evangèliques (pentacostals i carismàtiques) presents a la demarcació de Girona conegudes pels serveis que ofereixen (bàsicament, mudances, venda d'objectes per a la llar d'ocasió i manteniment domèstic) i que, alhora, formen part d'un procediment de reinserció sociolaboral de drogodependents. El president de la Fundació Atenea, Domingo Comas Arnau, analitza, a Un lugar para otra vida. Los centros residenciales y terapéuticos del movimiento carismático y pentacostal en España (Fundación Atenea, 2010), uns espais d'internament per a la rehabilitació que, en els darrers 30 anys, formen part de l'expansió mundial d'aquestes institucions evangèliques, tot i que adaptada a la realitat sociohistòrica local.

Comas Arnau, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia, fa una reivindicació qualitativa i quantitativa d'aquests serveis, que, segons ell, la resta d'institucions i professionals d'aquest àmbit no han valorat prou. Per exemple, són considerats com a "centres no homologats" i hi ha deficiències en la relació amb les institucions que atenen els toxicòmans, així com amb serveis socials i sanitaris. Tanmateix, a causa de l'escassetat de places, el sistema públic deriva, de manera informal, les persones que necessiten ajuda a aquestes iniciatives religioses.

Betel, Remar i Reto, amb presència a tot l'Estat espanyol, signifiquen el 96% d'aquests centres residencials evangèlics (atenen creients i no creients, però són llocs que cerquen la conversió religiosa) i han tingut, segons l'autor, un paper molt rellevant en la consolidació del protestantisme com a segona confessió espanyola en número de fidels. La seva situació legal és la correcte en seguir la normativa sobre associacions i fundacions, que els reconeix com a entitats religioses. Tot i això, la gestió és centralitzada i "l'estructura funcional, molt jeràrquica", expressa la recerca. Això ha provocat, amb el pas del temps, la marxa de pastors a fi de fundar noves organitzacions, cosa que, a causa de la motivació per sumar seguidors, provoca l'expansió pentacostal.

Però el dia a dia als centres residencials és molt diferent. Aquests tenen treballadors propis (per exemple, l'encarregat d'un rastro) i altres col.laboradors (cercant recursos...). La relació amb les administracions públiques és variable (segons cada cas), i inclou "reconeixaments mutus". Fruit de l'activitat que realitzen, les tres entitats són propietàries de centenars de vehicles, que tenen una funció productiva i, alhora, els permet el trasllat entre els centres. Una de les revelacions sorprenents de l'estudi és que "si les administracions públiques volguessin fer-se càrrec de tota la demanda, haurien d'incrementar els recursos destinats al sector un 100% i aconseguir la xifra de 110/120 milions d'euros anuals d'inversió en centres".